Gerard Vergés va quedar plenament captivat per l’aventura poètica d’Ausiàs March des dels seus inicis lletrats als anys 1950. Probablement, va ser el primer dels grans clàssics de la literatura catalana que va conèixer a fons, el qual va arribar a gairebé venerar. Tanmateix, va saber-ne captar bona part de la seua energia poètica: enorme capacitat versificadora, en deia amb el seu habitual coneixement de causa, amb l’estudi acurat de tants versos que formen part d’una trama poètica molt ben trenada. El poeta tortosí va aprendre del cavaller de Gandia a cantar a l’amor amb intensitat i en la seua globalitat. A la vegada, va impregnar-se d’un corrent eròtic que va ser un dels seus grans trets distintius com a literat. Tot plegat va quedar plasmat en el seu deliciós assaig Eros i art.
Hem de tindre ben present el fet que el tema bàsic en la poesia marquiana és, indubtablement, l’amor, amor que el poeta vol espiritual i intel·lectual, però que soviet és bandejat i cau en l´amor carnal. I aquest conflicte, aquesta contradicció entre l’amor sensual o foll (carnalitat) i l’amor intel·lectual o fi (espiritualitat) acabarà torbant l’ànim del poeta en una lluita que serà motiu i motor dels seus personalíssims versos.
Diversos crítics literaris han apuntat en nombroses ocasions el fet que el famós poeta medieval era un dels mites poètics de Vergés, al costat de William Shakespeare, Francesc Vicent Garcia “Rector de Vallfogona” i de Thomas Eliot. Amb tot, ben pocs han sortit del guió enunciatiu, senzillament referencial, de repetir els gustos poètics que el propi Vergés feia públics quan en tenia ocasió. Llavors no s’ha aprofundit gaire en la influència real que ha tingut en el conjunt de la seua obra poètica. L’apotecari era qui tostemps mostrava la seua admiració per la força dels càntics a l’amor, a més de la construcció impecable del poema en un període en què la llengua estava en estat de formació quant al corpus literari. En preguntar-li pel cantor de la Safor, contestava de manera concisa i aclaridora: “Això és cosa gran”.
L’arrel de la seua captivació marquiana la trobem ja en el llunyà 1958. Els dos joves redactors de la cultural revista GEMINIS (1952-1961), Gerard Vergés i Jesús, Massip, van redactar un fervorós article dedicat al 5è centenari del seu naixement, concretament al número 39. Es tracta d’un article referencial, en el qual fan una reivindicació del cavaller valencià com a introductor a la poètica catalana del vers hendecasíl·lab, però sobretot fan una frenètica defensa de la catalanitat en un moment de censura regnant en l’àmbit de la premsa:
Se cumple ese año, y en este mes de marzo, el quinto centenario de la muerte de Ausiàs March “valerós cavaller i elegantíssim poeta”, cortesano de Alfonso el Magnánimo y guerrero de Cerdaña y Calvi. Bien es verdad que las commemoraciones y centenarios van cada día a mayor desprestigio, tanto mayor cuanta más oficialidad se les da. Pero este es un caso particular por varias razones. La primera, porque esta commemoración, que de algún modo hacemos- no gozará de oficialidad alguna -. La segunda, más importante porque nuestra condición de gentes de habla catalana hará de esta circunstancia centenaria una profesión de fe, una comunión en la fe del poeta que dio a nuestra lengua – por primera vez en lenguas ibéricas — la gracia del endecasílabo. Miguel de Unamuno, en uno de los raros y felices momentos en que no se sintió anticatalán, escribió de Ausiàs esta expresion etopeya:
Vera a la sal, alma de fuego
cristalizado
levantino diamante ertico
aristotélico
conceptista del mar latino, Ausiàs March
Nuestra voz – que sentimos no pueda por esta vez y en esta circunstancia – expresarse en la clara lengua de Ausiás March – dirá secillamente el homenage de GEMINIS al “grande catalán de amor maestro” y a la patria que él sirviera con las armas y la palabra.
Dos anys després, al gener de 1960, Vergés s’encarregava de fer una interessant crítica literària sobre els dos llibres publicats en el marc de l’esmentada commemoració, que va veure la llum al númeo 41 de la també esmentada GEMINIS. Es tractava d’Antología poética, de Joan Fuster, i Canto Espiritual, de Jesús Massip.
El primero, de Joan Fuster, es un empeño ambicioso y muy logrado de poner al día la obra de Ausiàs, despojándola de arcaísmos y oscuridades, y transcribiéndola en un catalán moderno, pulcro e inteligible. En una palabra: actualizándola. Si es que tal palabra puede utilizarse al referirnos a una obra que por sí misma goza ya de perennidad. Este es un paréntesis quizá innecesario. Pero, ¿se ha pensado seriamente en la densidad poética y humana de los versos de March? Salvados formas y siglos, un Latour du Pin o un Franz Werfel no han dicho cosas mucho más profundas al enfrentarse con problema semejante. Pero es que Ausiàs March parece tocado doblemente por la gracia poética. Porque, si por un parte es todavía una mentalidad típica del medievo cristiano, por otra se advierte ya en su obra una proforma – sensorialidad, terrenalidad. De lo que ha de ser, más tarde el hombre del Renacimiento.
Jesús Massip ha contribuido, también en este centenario, con una versión al castellano del “Canto Espiritual”. Versión que no vacilo en tildar de modélica y que bien podría servir de pauta para una traducción, definitiva de toda la obra de Ausiàs. El interés que estas versiones despiertan es, en efecto, enorme. Aunque a primera vista no lo parezca. Aunque el ocuparse en la obra poética de nuestros clásicos dé la impresión, en ocasiones, de un puro fetichismo, de un amor trasnochado por lo antiguo. Prueba de cuanto decimos es la acogida – y valga este sólo ejemplo – que la traducción ha merecido entre los hispanistas belgas.
Jesús Massip ha realizado su trabajo con tiento y escrupulosidad admirables. Basta leer el prólogo que precede a la traducción para comprender las dificultades de toda índole que el autor hubo de vencer. Verter un poema a otro idioma no es, desde luego, trabajo de romanos. Pero es que, por desgracia, los traductores con sentido de la responsabilidad (un José María Valverde, un Carles Riba) no abundan entre nosotros. Que no es lo mismo traducir – traducir bien, incluso – que saber conservar en la traducción todo el aroma (digámoslo así) del poema original. La labor de Pere Bohigas – tenaz y meritoria – en torno a Ausiàs March, se ve así acompañada, en este quinto centenario, por dos nuevos libros fundamentales.
L’any 2010 es va celebrar la IV Fira literària Joan Cid i Mulet, a Jesús (Baix Ebre), la qual va ser inaugurada per l’il·lustre poeta tortosí. Justament l’any anterior, l’estudiant Enric Blanco s’havia emportat el concurs de treballs de recerca per a alumnes de 2n de batxillerat amb la redacció del primer apunt biogràfic sobre l’apotecari lletraferit. Des de l’organització vam idear tota mena d’activitats a redós de la seua figura. Una de les més significatives va ser l’edició d’un llibre d’homenatge que portava el significatiu nom de Jo sóc aquell que em dic Gerard Vergés. En la seua redacció hi van participar un munt de vergesians, els quals van poder transmetre llur profunda admiració pel poeta.
El títol, òbviament, imitava el famós vers original Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March, que justament el nostre poeta va usar per endegar el seu poemari més prestigiós, L’ombra rogenca de la lloba amb el Jo sóc aquell que em dic Ròmul. En l’apartat explicatori, el conegut com a alter ego del poeta, Remus, es mostra ben explícit: “No és casual que el poeta comenci amb aquesta cita, donada la fascinació que l’enorme poeta de Gandia sempre exercí sobre Ròmul”.
En aquest mateix poemari Vergés fa ús d’un altre vers marchià: Jo em record bé del temps tan delitós, el qual porta Remus a aclarir directament: “No diré res de nou si afirmo que tot el llarg poema, i gairebé tota l’obra de March, tenen per leiv-motiv el temps passat, inevitablement embellit en el record”.
En el següent recull poètic, Long play per una ànima trista, Vergés va incloure ben significativament el poema Havent llegit els cants d’amor del cavaller Ausiàs March, que esdevé tot un reconeixement als mèrits poètics del cavaller medieval.
Aquesta nit estic tristíssim. Tanco,
flor de Gandia, falconer del rei,
sobre el teu llibre els ulls cansats. Ressonen
els versos amples i fragants, com la
remor del vent entre florides branques.
Lluny és Teresa, i gairebé no dius
ni el nom ni l’hora ni el secret delit.
Tant l’has besada en somnis, que coneixes
—més que el marit— aquell tremolor
lleu del llavi roig i de la sina blanca.
Però el temps, Ausiàs, en va transcorre.
I sols et queda el persistent desig
del ver amant que, contra tot, espera.
Que’ls amadors han en continu esper.
Aquest mateix reconeixement el trobem també en un altre poema que porta com a títol Antologia dels poetes més estimats, en el qual l’autor explicita sobre el poeta valencià “que conec pam a pam, com el cos dolç d’una dona estimada llargament”.
Seguint amb la petjada marquiana, Vergés va voler donar significativament el nom de Llir entre cards al seu tercer poemari, agafant alguns dels més coneguts versos d’Ausiàs:
Lliri entre cards, l’hora sent acostada
que civilment és ma vida finida,
puix que del tot ma esperança és fugida
ma arma roman en aquest món damnada.
Sobretot a la segona part del poemari l’autor es mostra particularment líric. En altres cròniques ja hem fet referència a la importància que donava al sonet, com a eina propera a la perfecció poètica. Uns sonets contenen referències literàries dedicades a personatges admirats com el Rector de Vallfogona, Petraca, Góngora, Shakespeare Pere Quart, o Ausiàs March. Això és cosa gran!
