Dispensen-me per començar aquesta carta, pública, amb una informació més aviat íntima.
Fa deu anys que visc a Barcelona i, de tant en tant, m’entristeix no passar més temps al meu poble. Per gestionar aquesta nostàlgia -probablement injustificada- tinc un mètode que m’acostuma a funcionar: escoltar Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.
Aquesta és, per tant, una carta d’agraïment. I com ha de ser una carta breu, i, com a conseqüència, limitada, he de ser esquemàtic. Dispensen-me de nou, Quicos, per les presses. Sé que no els hi agraden.
Quan jo vaig néixer, vostès ja existien. Així que, per al primer agraïment, he d’utilitzar una reflexió de mon pare, a qui tinc per costum considerar una font fiable. Ell defensa sovint que la cohesió social que dona sentit al concepte Terres de l’Ebre (no som quatre comarques: som una petita regió o un poble gran, depèn com ho mires) no s’entendria sense la seua música. Van portar reivindicació a un territori rural, obviat, allunyat i, durant anys, mancat d’autoestima. I no puc no esmentar-ho: hi ha tot de decisions polítiques darrere de cadascun d’aquests adjectius.
El segon agraïment és per la tasca patrimonial que han fet. La seua discografia ja és l’enciclopèdia que millor documenta com érem i com som la gent de les Terres de l’Ebre. Ens heu explicat cantant. I, d’una forma intel·ligentíssima, heu sabut plasmar com parlem, com pensem, com mengem, com treballem, com estimem, com plorem i xalem.
Per al tercer i últim agraïment, Quicos, necessito posar-los en context sobre com és l’escenari en què vivim els mundans: un món ple de pantalles immediates, que s’homogeneïtza a un ritme tristament frenètic, i on s’imposa l’artificial i el superficial. Així que gràcies per ser refugi de tot això. I per posar en valor les vides senzilles i connectades a les arrels.
Vinguen quan vulguen, Quicos. Sempre els estem esperant.
