Segurament, estareu cansats d’escoltar aquests dies la frase que hem posat com a títol de l’article. No endebades és la clàssica ocurrència que ens ve al cap quan ensopeguem amb obres a la ciutat. Així, més enllà de les molèsties, sempre disculpades, tendim a formular la frase amb un to que oscil·la entre la ironia i la queixa. Però cert és que fem aquesta afirmació irreflexivament, sense valorar les característiques pròpies d’aquestes actuacions sobre l’espai públic. La contractació d’obres públiques és tot un món. És un procés fortament reglamentat que implica, un cop presa la decisió, una gimcana interminable de burocràcia, procediments administratius, informatius i participatius, de retocs i imprevistos. Tot això, sense comptar amb la durada de l’execució que, òbviament, dependrà de la magnitud de l’obra i de la diligència de l’empresa contractada. O dit d’una altra manera, si els cicles electorals són de quatre anys, és totalment normal que la major part de l’obra pública s’estigui executant a tocar d’alguna cita electoral.
Però sí: és evident que venen eleccions. Per sort tornem a tenir l’oportunitat d’escollir les persones que hauran de decidir si fan o no fan aquestes obres destinades a millorar el nostre entorn. Ha passat una altra legislatura per oblidar. I no ho dic en el sentit crític envers els i les responsables polítics sinó, més aviat, pels tristos episodis de pandèmia que ens ha tocat viure en aquests darrers quatre anys. No ha sigut fàcil per ningú, ni per als alcaldes i alcaldesses que se les han vistes putes per governar. Com tampoc ho és, de fàcil, ara que bancs i supermercats s’afarten de beneficis fins rebentar (pobrets meus), ara que la llet, els ous i el sucre són articles de cinc estrelles Michelin o ara que quan vas a la benzinera és com anar a la llotja de la Ràpita sense saber a com anirà el lluç. En aquest moments tan difícils venen eleccions municipals. Mira que s’ha de ser canalla.
Poca cosa més a dir. Solament advertir, que atesa l’oferta de les candidatures, no esperem gaires canvis a les imminents eleccions municipals. Si fa o no fa, els discursos són els mateixos de sempre: que si el territori, que si la capital, que si no som simpàtics, que si jo faré més que tu, que si bla, bla, bla. Per altra banda, que si el francesos tenen més collons, que si arriba la ultradreta, que si el diàleg amb Espanya, que si l’alarma climàtica però marxo a Roma amb Vueling, que si bla, bla, bla. En definitiva, que passats aquests quatre anys, el personal no estarà per a vodevils polítics i, probablement, les urnes no s’ompliran. La gent es limitarà a somriure complaentment davant el calculat traspàs dels seus estalvis als comptes de les petrolieres, elèctriques, bancs i supermercats, tot animant en silenci els irreductibles gavatxos (pobrets meus). És per això, estimades i estimats, que ben trobades siguin les obres! Que no s’acabin mai!
