Converses de bus

– Este estiu treballaré a la piscina del poble!
– Si u no? Pos ja mos vorem!

Fa unes dues setmanes, ja s’olorava la fi de curs entre els joves de les Terres de l’Ebre que estudiem a Barcelona. Bé, alguns encara havíem d’anar a alguna ‘avaluació extraordinària’ (perquè som persones extraordinàries) i, d’altres, encara no havíem ni començat els exàmens finals. Pels qui no aneu mai a la capital: l’autobús sempre va ple i, a mesura que avança la ‘cua’, (la qual es fa al mig del carrer Numància, mentre la gent que passa ens mira estrany per anar amb maletes, amb un bus esperant-nos al mig de la carretera) ens plantegem el gran repte de decidir al costat de quin conegut -o desconegut- ens asseurem. Un cop ja som dalt, comencen el que podem anomenar ‘converses de bus’, les quals, si mai us heu parat a escoltar, ben segur que us hauran fet riure per baix la mascareta.

La conversa comença quan, avançant pel passadís, et topes amb algun conegut del barri o del poble del costat:

– Ei, quant de temps!

Si tens una bona relació amb aquella persona, probablement acabaràs ocupant els seients de l’altra banda del passadís; o, si et veus amb ganes de xarrar, potser aprofitaràs l’excusa per anar amb ell:

– Ai, em puc asseure amb tu? És que el bus va ple…

(El pobre vell amic, que havia posat la motxilla al costat per intentar anar sol -i no li trac raó- pensarà: “Com si mai hi anés!”)

I, si ja et va bé saludar, però no tant com per compartir viatge amb ell, continuaràs caminant com qui no fa la cosa, ‘escopetejat’ per la gent que portes al darrere, i t’acomiadaràs amb un:

– Bueno, vaig cap al final, m’alegro de veure’t!

Els qui us hagueu assegut junts, començareu una conversa parlant dels típics temes que comentes amb algú que no veus sovint: els estudis, la família, les relacions…

– Com va l’enginyeria?
– Ara faig ADE!
– I encara vius a Sants?
– No, ara tenim el pis a Rocafort.
– I com està la xica?
– Ho vam deixar fa uns mesos.

(Sembla que només cal que passi un any des de l’últim cop que us va veure perquè hagis deixat la carrera, canviat de pis, i acabat amb la parella!)

Aquesta conversa durarà aproximadament els mateixos cinc minuts que li costa al bus fer la volta a l’Illa i incorporar-se a la Diagonal. Serà en aquest moment quan els dos us tornareu a posar els auriculars i emprendreu el viatge que us queda per davant, encreuant dits per no haver de fer transbord a l’Aldea. Alguns us posareu una sèrie, d’altres dormireu o, els més valents, us posareu a fer feina.

Ara ha acabat el curs i sembla que tots ens retrobarem a les festes dels pobles. Allí les converses, entre cubata i cubata, probablement seran unes altres.

Al final, ebrencs i ebrenques, sempre serem a temps de tornar a casa, d’anar a la ‘gran estació d’autobús’ que hi ha a Numància, per trobar-nos amb els nostres, per sentir un “Ec, és aquí o baix?” entre tant de pixapí i per tenir una emocionant ‘conversa de bus’.

(Em sap greu pels qui sigueu més d’anar en tren, a més a més d’arribar sempre amb retard, ja veieu el que us perdeu!).

Natàlia Pinyol Darder
Natàlia Pinyol Darder
Estudiant de periodisme
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 2 =

Últimes notícies