Tradicionalment, el 31 de desembre és el dia de l’Home dels Nassos, aquell que “té tants nassos com dies té l’any”. Dit així, la primera cosa que s’imagina una ment innocent és un personatge estranyíssim, un ésser deforme amb tres-cents seixanta-cinc nassos, o tres-cents seixanta-sis si l’any és de traspàs. I si es tracta d’una broma? I si cal mirar-ho d’una altra manera? El desllorigador està en el fet que no ens estan parlant dels dies que ja han transcorregut, sinó de l’únic dia que l’any encara té disponible. Un divertit joc de confusió, en què pareix que ens estan dient una cosa i en realitat n’hem d’interpretar una altra.
Hi ha gent que sent l’obligació de viure la nit del 31 de desembre com si el món s’hagués d’acabar, com si no hi hagués demà. I si resulta que ens estem deixant aixecar la camisa, que tot és pur màrqueting? La veritat és que, malgrat les aparences, del 31 de desembre a l’1 de gener no hi va un any, sinó un sol dia. I que la nostra transició d’any és una transició bastant arbitrària, que ni sempre s’ha celebrat l’1 de gener en el nostre entorn ni tot el món la fa el mateix dia. És bo celebrar, reviure les tradicions, cosa que suposa fer certs rituals, però no creieu que són exagerades algunes de les coses que ens imposen o ens autoimposem la nit de cap d’any?
Darrerament el 31 de desembre i l’1 de gener vivim la pressió afegida d’haver d’enviar compulsivament missatges de felicitació als nostres contactes o de penjar fotografies a les nostres xarxes per a demostrar davant tothom que ens ho estem passant millor que ningú. Solem posar-hi més pa que formatge per a mantindre l’aparença d’exagerada felicitat, fins al punt que moltes vegades la mania virtual ens desconnecta de les persones que en aquell moment tenim al costat. I si per una vegada deixem de vendre la moto virtual i ens centrem més en la realitat propera?
El 31 de desembre hi ha a l’ambient una mena de pressió que pretén empènyer-nos a fer grans propòsits i iniciar el dia següent, el primer de l’any nou, com si fóssem una persona nova. Pareix com si el canvi de dígit comportés l’exigència de fer canvis estridents a les nostres vides. I si tot plegat no fos més que una interessada il·lusió? Què passaria si en lloc de marcar-nos moltíssims propòsits per a l’any nou ens plantegéssem aturar-nos un moment cada dia, respirar, reflexionar sobre què estem fent i formular-nos propòsits senzills i assolibles que ens facen millors persones jornada a jornada? I si al capdavall resulta que necessitem una certa dosi habitual de silenci interior si volem estar oberts i obertes a l’exterior, tant a l’entorn com a les altres persones?
Potser el que ens cal -com en tantes coses- es provar de fer una mirada diferent i anar més enllà de les aparences. Amb tot el que això comporta.
Bon any i bon dia cada dia!
