Vaig assistir a la presentació de la novel·la El Legado, a la Llibreria Viladrich, de Tortosa, i ho vaig fer (sempre que puc, ho faig) amb la lliçó apresa al màxim, és a dir, havent llegit el llibre dues vegades, per allò de si haig de fer una pregunta la faci cabalment i si haig de respondre no quedi com un estaquirot. M’aplico el consell del poeta Vergés: “Jo m’hi fixo, com els mussols”.
Coneixia l’autor de feia poc temps, sabia una mica del seu extens circuit professional (enginyer, expert en economia, lleis, empreses i en l’entregent humà) i cultural (amant de les belles i bones arts -literatura, art, música, etc.), vull dir que és un home (també és un bon contador d’acudits, molts de collita pròpia) al voltant del qual un passa una bona vetllada.
Carter va situar la biografia de Chordà -de la nissaga ampostina del mateix nom- i és que va ser ell qui em presentà aquest autor, dient-me que se n’havia publicat, entre relats, poemes i llibres de les seves especialitats professionals, uns setanta o vuitanta volums. I li vaig demanar que fes el favor de presentar-me’l, perquè jo havia de conèixer aquest fenómeno, el nostre Balzac del Delta (amb permís d’Arbó, que a Barcelona anomenaven “el petit Dostoiewski”.
Finalment, la trobada entre Carter, Chordà i un servidor es va produir als Dilluns d’Art, al Forn de La Canonja, lloc de cultura i agricultura cuinada a recer de la Catedral de Tortosa, on un cop al mes es reuneix també una petita multitud per sopar entre llibres, pintures i audicions musicals (Beethoven, per exemple, no ens estem de res).
En aquest ambient de “franca camaraderia” -com es deia en les trobades d’alféreces i altres rangs militars-, Chordà va tenir la gentilesa d’obsequiar-me amb una de les novel·les que acabava de publicar, titulada Impotencia (en castellà, com bona part de la seva obra), així, amb gran tipografia a la portada, impossible de no ser vista. I vaig pensar: “Comencem bé!”.
Contràriament al títol, vaig sortir reforçat de la lectura, i així va arribar, dos anys després, aquest Legado, conjunt de catorze relats que formen un retaule coral (com es diu per a designar un registre ampli de protagonistes, tots, en aquest cas, vinculats al llarg de la trama a partir del que acaba passant a tothom: què en farem i a qui llegarem el que hem recollit al llarg de la vida).
Aquest moment decisiu, en què es tracta de prendre, justament, decisions que poden afectar la vida de qui dona i, segons com, la de qui rep, és el que desenvolupa el conjunt dels relats, de signes autobiogràfics en diversos casos, protagonitzats per “arquetips” (com diria Carl Gustav Jung) de la humanitat de tots els temps, i sobretot dels més moderns, quan les riqueses acumulades sovint no són les més justificades. I així li vaig expressar a l’autor, feliç de l’acolliment lector rebut.
