Des de diversos carrers de Jesús anaven confluint grups de persones al lloc que en altre temps es coneixia com “lo pontet de Botella”, nom ara en desús. Aquell punt és l’enllaç entre el principal carrer del poble, Molins d’en Comte, la carretera de Roquetes i altres carrers. Aquell capvespre circulava per allí un raig continu i intens de gent. Caminaven sense pressa. Tots anaven carregats. Uns, amb neveres de mà plenes de gel i begudes; altres, amb safates amb cocs, pastissets o pizzes, o amb bosses de menjar. Els menuts, agafats de la mà dels seus pares o iaios. Tots anaven baixant per la costa i creuaven el barranc de la Vall Cervera, de la Palomera o dels Molins. Molts de noms per a un barranc gairebé sempre sec, encara que els que ja tenim anys recordem com de tant en tant donava no pocs ensurts i preocupacions quan es produïen fortes pluges. El vianants caminaven en direcció a Roquetes. Aquell dia la carretera estava tallada a la circulació rodada per la calçada ocupada per moltes dotzenes de taules plegables cobertes amb estovalles de paper blanc i envoltades de centenars de cadires.
Taules i cadires van quedar plenes, amb gent atapeïda des de prop del barranc fins al camí del Llorón, límit del terme municipal, que ocupava tota la zona situada al davant de les instal·lacions esportives creades els darrers anys.
Ambient de festa, relació relaxada, amb bonhomia, per a la major part dels allí concentrats, que conversaven de forma distesa amb els veïns de taula, bevien, reien, donaven una llepolia a la xiqueta o cridaven el xiquet que s’escapava pel mig de la gent. Però per a uns pocs continuava el treball intens. Seguir organitzant, posant coses al seu lloc. En un acte multitudinari sempre cal completar alguna cosa, malgrat el treball previ: instal·lar algunes taules més aquí o allà per a persones arribades a darrera hora, substituir cadires avariades, canalitzar el moviment de gent, informar qui demana algun aclariment, ajudar a portar alguna cosa a gent gran, tenir cura que hi hagi ordre, que tothom s’hi senti a gust… Aquesta tasca la van fer l’alcalde i alguns regidors de l’EMD, amb uns voluntaris.
L’ambient estava animat, però, per si algú no s’hi integrava prou, la xaranga Suc d’Anguila de tant en tant anava amenitzant. A mida que passava el temps, a l’aire es començava a percebre una olor agradable que primer detectaven algunes dones amb bon sentit de l’olfacte i després s’estenia a la resta dels presents, almenys als situats en un sector de l’extensa explanada ocupada. Era l’estofat de bou, el protagonista de la nit. Uns quants dels assistents, els més impacients, proveïts de cassoles i carmanyoles marxaven a fer cua, no fos cas que es quedessin sense. En un pati de l’institut escola, amb una d’aquelles immenses paelles de festes grans, quatre cuiners no paraven de remenar el menjar fent rotació al voltant del cercle traçat per l’eina de cuina mentre seguia encara bullint pel foc de llenya.
Quan van acabar la cocció i amb mànegues i poals d’aigua van apagar el foc, la cua d’aspirants a menjar esperava l’inici del repartiment, que creien immediat. Però, no! Estava previst començar a les 10 de la nit en punt. Ansiosos, tothom mirava expectant la paella. “Va, comencem!” deia un, mentre uns altres conversaven recordant que “de l’estofat és més bona la pataca que la carn” o que el dels anys anteriors va ser genial.
Per a matar uns minuts d’espera que semblaven interminables, noves intervencions de la xaranga i, finalment, l’explosió del coet donava la sortida. Algunes pubilles i hereus de les festes armats de cassons van començar a repartir.
Un estofat de bou extraordinari. Sembla impossible que fent -ne aquella gran quantitat pogués ser així. Personalment, crec que no n’he assaborit mai un d’igual. Com l’estofat de Jesús no n’hi ha. Ni tan sols a bons restaurants.
I permetin un aclariment, amb perdó per la referència personal. No soc ni gurmet ni sibarita, ni escric mai sobre menjar. La gastronomia m’interessa poc i menjo el que em posen al plat sense exigències. Però en la vida he anat a grans restaurants de molts països del món. Que ningú s’enganyi: el sou de periodista no dona per a grans liberalitats en això, però la vida d’un periodista que ha estat molt actiu durant dècades sí que el va relacionar amb gent que ocupa alts càrrecs o que té molts de diners, i aquests sí que van a aquells tipus de restaurants.
En fi, va ser un estofat de bou extraordinari. Digne de restaurant de moltes forquilles.
Deia, abans, que aquest plat, l’estofat, n’era el protagonista. Mal dit! Era certament el motiu de la convocatòria del dia, però crec que els veritables protagonistes van ser les persones que ho van fer possible. Començant pels cuiners, i de manera molt especial aquelles persones que es van dedicar al servei de la resta, i que malgrat ocupar els càrrecs d’alcalde o de regidors van posar el seu esforç per tal que la gent ho passés bé en un ambient cordial.
