El millor alcalde de Tortosa que he conegut és Marià Curto, per competitivitat. Va haver de guanyar-se a pols ser el successor de Vicent Beguer (després de quatre mandats ensopits), front un perillós Ramon Cardús que li qüestionava el lideratge. I va protagonitzar la mediàtica batalla del “Curto contra Curto” l’any 1995, amb el resultat de 8 regidors per a ell i 6 per a Josep Curto, llavors al PP. Va ser alcalde un sol mandat, però va vendre cara la seua derrota l’any 1999 davant el marcel·lí Joan Sabaté, empatant a 7 regidors, i obligant el nou alcalde socialista a fer un pacte antinatural amb el PP, que a partir d’aquí entrava en barrena i descomposició.
Marià Curto seria per a mi, com a excronista polític, el gladiador principal. Les altres grans batalles ja les van protagonitzar Joan Sabaté i Ferran Bel. En el context antitransvassista, la primera batalla que també van protagonitzar la va guanyar el socialista, enviant el convergent al refugi del Consell Comarcal del Baix Ebre. I les dues següents van ser victòries aclaparadores de Bel: al 2007, 10 regidors, i al 2015, 12 (la majoria absoluta, la primera en la història, és a partir d’11). És cert que si es fa el recompte surten més de seixanta caps de llista més des de 1979, però cap d’ells han aconseguit bi-polaritzar les campanyes com els que he comentat.
Així i tot les dinàmiques canvien. En les últimes eleccions també que guanyar la millor alcaldessa que he conegut, Meritxell Roigé. No només és l’única dona que ha guanyat i governat com a alcaldessa, sinó que ha estat i és, i molt probablement serà, l’única candidata fèmina de tota la història i per segon mandat consecutiu. La dona de l’atxa, el símbol de les dones de Tortosa. Una governanta amb mà de ferro, i experta en urbanisme, que no ha fet cap ni una concessió a l’oposició, posant fins i tot en perill els pressupostos, i sotmetent-se a una moció de confiança, junt el soci PSC. Un mandat bloquejat i de bloqueig on l’oposició tampoc ha fet el més mínim gest (tret d’un crèdit aprovat per Ciutadans), per fer gran la ciutat, i oblidant que és i ha de ser el motor econòmic del territori.
L’excusa de la covid serveix per a tot. Però és incomprensible no aprovar les grans obres imprescindibles de la ciutat (com la primera de l’auditori, i tantes altres que s’han perdut després), invertint el temps en una constant picabaralla i lluita política local, insofrible de contemplar, que acaba empobrint-nos a tots com més s’allarga. La lluita pel poder no hauria de comportar aquesta mena de sacrificis perquè tots hi perdem, i a més, no canvia substancialment el vot quatre anys després. Són altres factors els que tenen més influència perquè guanyi un alcalde o un altre.
Alerta! Potser encara no està tot dit. Podria produir-se una excepció abans del maig de 2023. Hi ha una oportunitat per al consens de ciutat, amb relació a un tema que no ha sortit publicada ni tan sols a les xarxes dels anònims professionals i acòlits. Els mateixos partits de la moció de censura manegada el desembre de 2019 des d’un conegut despatx del barri de Remolins, ara també estan d’acord i confabulats per salvar un club esportiu, abans considerat “dels fatxes”. Sí, si, la immaculada CUP, també. Jo no m’ho acabo de creure, però seria una al·lucinant notícia que el primer acord unànime de l’ajuntament de Tortosa en tot el mandat fos aquest, quan hi ha hagut tantes altres oportunitats per demostrar que tots treballen per l’interès general.
Tot això ho explico perquè, en les anteriors eleccions, quan era encara el director d’una televisió local, m’advertien que tindria moltes pressions. I jo sempre els deia que, si un candidat es pensa que guanyarà les eleccions per les seues aparicions mediàtiques, està molt equivocat. Hi ha un cas irrefutable que va produir-se l’any 2011, quan un candidat va dir a la seua executiva que tenia dues televisions a favor seu, com la garantia de guanyar les eleccions. I llavors va treure la meitat de regidors. Per contra, penso que potser si el trànsit a les xarxes socials és un indicador. En les últimes Movem ho portava molt bé i va acabar superant a ERC, un mèrit de Jordi Jordan, l’actual cap de l’oposició i també diputat.
Però situem-nos ja a un any vista. El gener de 2023 tindrem les llistes tancades. Ara mateix no veig un altre Curto contra Curto, Curto contra Sabaté, o Sabaté contra Bel. Un Roigé contra Jordan recorda més a una votació per saber qui és el delegat de classe (ho dic amb el màxim respecte, perquè crec que la compartien). Potser un Roigé contra Faura té més feeling, com si es disputessin el deganat del Col·legi d’Advocats. Roigé, l’única dona, serà el rival a batre en tots els casos, perquè no crec que a última hora els altres Junts situen a una segona dona de cap de llista. Passi el que passi, el factor gènere si crec que pot ser clau. A mi em va impressionar sentir dir a l’actual alcaldessa que “si no hagués estat dona l’oposició no hauria estat tan forta. A un alcalde home no li haurien fet el que m’han fet a mi”. Fa pensar.
El maig de 2023, mirant la televisió, sabrem com acaba tot. I parlant de mitjans, acompanyo el sentiment (irònicament) a qui sigui director d’un diari digital, perquè potser sí que seran les primeres municipals on internet sigui decisiu, per molt que gens m’agrade això. Però com a independentista resignat, animaria que Roigé i Faura, per mi els més ben posicionats, pacten prèviament a la batalla els quatre eixos bàsics de ciutat. Amb el compromís de què, guanyi qui guanyi, o fins i tot si estan a l’oposició, s’ajudaran amb el vot per tirar endavant les qüestions estratègiques i no ens eliminaran oportunitats per uns pocs vots de més.
Estic convençudíssim de què saben quins són els punts de l’acord, perquè en això del model de ciutat, no hi ha grans diferències. Serien no només dos partits sobiranistes que amb lògica s’avenen, sinó dos tortosins i advocats responsables (em nego a dir tortosines i advocadesses) que s’entenen i pacten, en representació dels seus clients, l’interès general, i no el particular de cadascun. Perquè el que ha passat aquest mandat per mi no té nom, i no pot tornar a passar. Les seues excel·lències, tot els regidors i regidores quan intervenen, no es veuen des del televisor de casa quan sobreactuen, però aquelles que els veiem i escoltem, observem un plenari al qual li falta solera i perspectiva, per dir-ho de la millor manera possible. El temps passa i és un luxe desaprofitar-lo, i quan el cicle és favorable, no pot ser tan difícil saber compartir. Per exemple Kronospan, precisament una obra conjunta dels seus dos governs. Si volen una cafeteria o una pista de pàdel neutral per trobar-se i intentar-ho, fem una col·lecta ciutadana i els pagarem el cafè pendent i la partida, que d’instal·lacions, almenys jo, no en tinc, ni tampoc qui les pagui.
