El Reliquiari major de la Cinta, donat a Tortosa pel bisbe Luís de Tena el 1619, guardava el tros principal de la Santa Cinta -10 dels 12 pams-, una relíquia relacionada amb la fertilitat femenina que el relat de la fe catòlica explica que la Verge va donar a un capellà tortosí l’any 1178 en descendir del cel.
La relíquia, que és un cinturó o un cenyidor de dona embarassada, segons les interpretacions, ha estat des d’aleshores venerada pels tortosins i tortosines, especialment amb motiu de les Festes de la Cinta. Però, des del 1936, la ciutadania més creient només pot expressar la seua fe davant del Reliquiari menor, donat pel capítol de la catedral el 1742 i que conserva dos pams de la Cinta, probablement el fragment que s’enviava a les cases on s’esperava un naixement.
Els dos reliquiaris van desaparèixer de la catedral el 22 de juliol de l’any 1936 perquè, en previsió de l’ofensiva anticlerical dels contrarevoltats, el regidor de Cultura de Tortosa, Joan Cid i Mulet, d’Acció Republicana, va fer portar el tresor de la catedral, que incloïa els dos reliquiaris, a les dependències de l’Ajuntament, avui seu dels Jutjats a la plaça dels Estudis.
“Vaig arriscar-me per tal de salvar allò que jo considerava un patrimoni intocable de la ciutat”, va reivindicar, 24 anys després, en una carta de resposta al primer majordom de l’Arxiconfraria de la Cinta, el mateix Cid i Mulet.
La tesi fins ara més estesa, acceptada i poc qüestionada és que després el tresor va ser dixat en dipòsit al Banc d’Espanya -primer a Tortosa, abans de la crema de les esglésies del 31 de juliol, i després a Barcelona- i que en el cas del Reliquiari major, va ser embalat en un bagul i portat a Mèxic a bord del Vapor Vita, que hi va transportar un fons artístic espanyol amb l’objectiu d’alleugerir els milers d’exiliats republicans. Hi havia també recursos procedents de la catedral de Toledo, el Palacio Real de Madrid, el Museu Arqueològic Nacional, la Casa de la Moneda, la Caja General de Reparaciones i fins i tot les últimes reserves de la Generalitat, segons descriuen el catedràtic Francesc Gracia Alonso i la professora Gloria Munilla a El tesoro del Vita (2014). Bona part de les peces haurien estat subhastades o foses, teòricament per a finançar els refugiats.
La Junta d’Auxili als Refugiats Espanyoles (JARE), impulsada pel ministre de Defensa de la República Indalecio Prieto, va administrar el botí, però mai no va retre comptes de la gestió del tresor del Vita. Del Reliquiari major de la Cinta, mai no se n’ha tornat a saber res més del cert. El Reliquiari menor, en canvi, no va arribar a sortir del Banc d’Espanya de Tortosa, va ser recuperat quan va acabar la guerra i dona continuïtat tangible a l’idil·li entre els tortosins i la seua patrona.
Però… i si el Reliquiari major tampoc no va sortir mai de Tortosa? Esta és la principal hipòtesi, alhora farcida de diferents derivades i possibilitats, que alimenta una recerca recentment feta, des del 2017, per un grup de devots de la Cinta, que inclou diferents perfils professionals, i recollida en el llibre Cal seguir buscant el Reliquiari major de la Santa Cinta?, editat amb el suport de l’Ajuntament de Tortosa i la Diputació de Tarragona.
Els membres del grup de recerca són el periodista Daniel Arasa, l’exalcalde de Tortosa Vicent Beguer, l’economista Federico Borràs, l’educadora social Pepi Borràs, la investigadora del CSIC Maria José Garcia, l’exdirector de l’IES de l’Ebre Josep Maria Gasulla, l’arqueòloga i assessora històrica Maria Mestre, la infermera i exregidora de Salut Mònica Ripoll; la presidenta i la secretària de la Confraria de la Mare de Déu de la Cinta de Barcelona, Maria Teresa Viscarri i Aurora Alós respectivament, i la malaurada Anna Algueró, psicòloga i activista social. “La nostra seu social sovint ha sigut la Cafeteria Viena”, fa broma Gasulla, que guia la lectura del llibre per part d’este periòdic.
Cal seguir buscant el Reliquiari major de la Santa Cinta? esdevé, més que una narració, un dossier amb totes les iniciatives i accions que ha dut a terme el grup durant la seua particular investigació, que estira diferents fils que esquerden la tesi que el vapor Vita va dur el Reliquiari major de la Cinta fins al port de Tampico, si bé tampoc no aconseguix descartar del tot esta opció.
La pista mexicana
Als anys 90, Teresa Viscarri, membre del grup de recerca, i el seu marit, el cirurgià Joaquín Montserrat, havien intentat seguir el suposat rastre del Reliquiari major a Mèxic. Fins i tot van difondre un llibret amb el títol Conoce usted este relicario? Montserrat va contactar amb un home, Guillermo G. Salceda, que deia que havia vist el reliquiari a casa de la filla del doctor Antonio Sacristán, que anava a càrrec del vapor Vita i va fundar el Banc Espanyol Mexicà.
Més tard, però, Salceda fa un gir i diu que la filla, Lola, no en sap res, en un context en què, amb la democràcia consolidada a Espanya, assenyalen els autors del llibre que no estaria ben vist haver estat dipositari d’algun objecte valuós o simbòlic del Vita i no haver-lo tornat. “Ens fa sospitar que va ser convincentment convençut que desaparegués de l’escenari que ell havia propiciat”, conclou el grup de recerca del Reliquiari major, que resseguirà una altra hipotètica petjada del reliquiari a l’altre costat de l’Atlàntic.
El metge jesusenc Ismael Eixarch havia fet arribar l’any 2000 a l’exalcalde Beguer, ara membre del grup de recerca, que havia vist el Reliquiari major al museu The Cloisters de Nova York, tot i que quan va intentar tornar a entrar per fer-ne fotografies, no li ho van permetre.
Beguer ho va comunicar a l’aleshores bisbe, Xavier Salinas, i a qui era ministre d’Exteriors espanyol, el català Josep Piqué. Si bé esta via no va fructificar, els responsables del museu, on el grup de recerca considera que van anar a parar moltes peces espoliades, van rebre una carta indagatòria del professor d’història tortosí Felip Monclús Arasa. El Departament of Medieval Art and The Cloisters va respondre: “Lamento informarle que nunca hemos expuesto un relicario de plata de Tortosa de 1619”.
Els coautors del llibre, recelosos de la sinceritat de la direcció de l’equipament museístic, van fer un nou intent en revisar centenars de fotografies del web del museu i a través del periodista Daniel Arasa, que, per no focalitzar massa l’atenció, va demanar formalment informació del calze del papa Luna, una peça de gran valor que suposadament també havia viatjat amb el Vita. La resposta també va ser negativa, tot i que va trigar molt a arribar.
Al Vita viatjaven recursos transformables per a garantir l’assentament dels refugiats espanyols i objectes de valor històric i artístic, en principi no transformables tot i que se n’haurien pogut fondre les joies per a convertir-los en diners. Creuant bibliografia, el grup de recerca sosté que podria ser que la peça es vengués en el mercat negre sense rastre documental i que passés per diferents mans o col·leccionistes. Volen pensar que Josep Andreu, expresident de l’Audiència de Barcelona, catalogador del patrimoni religiós destruït, membre de la JARE i que coneixia al valor del Reliquiari major de la Cinta, no n’hauria consentit la seua destrucció. No veuen incompatible que la peça fos vista els anys 50 en una casa de Mèxic i després als anys 90 en un museu de Nova York. Josep Andreu no va voler donar cap explicació a Beguer quan este hi va contactar.
Dubtes consistents
Amaro del Rosal, polític socialista exiliat a Mèxic, va publicar l’any 1977 El oro del Banco de España y la historia del Vita (Ediciones Grijalbo). Entre els tresors que el vapor Vita va transportar a Mèxic, l’autor concreta que hi havia “objetos históricos de la Catedral de Tortosa”, però Mossèn Eduard Solé, arxiver de la Catedral que Cid i Mulet va evitar que fos assassinat per incontrolats mobilitzats a Tortosa contra el feixisme i que va treballar amb el regidor de Cultura per a intentar protegir el tresor de la catedral, no va incloure el Reliquiari major en el seu inventari d’objectes dipositats al Banc d’Espanya, quan, en canvi, sí que l’havia inclòs en la llista d’objectes dipositats a l’Ajuntament. “I Mossèn Solé era molt minuciós”, destaca Gasulla. Així, este és un dels primers indicis consistents que recull el llibre de recerca, a partir de les notes de Mossèn Solé, que potser el preuat reliquiari no va sortir de Tortosa. Però no és l’únic.
Amagat als soterranis?
El tesoro del Vita, de Gracia Alonso i Munilla, havia introduït el 2014 com a hipòtesi que el Reliquiari major, en realitat, hagués estat amagat als soterranis de la catedral, a la part que actualment no està oberta a les visites turístiques i on es creu que hi ha “un veritable laberint i segurament moltes restes humanes”, admet Gasulla.
Gracia Alonso i Munilla es referien a una inspecció feta el 2004 en què es va identificar sobre un mur el dibuix del perfil del Reliquiari i una fletxa. Les autoritats eclesiàstiques no van fer res al respecte. És més, Ramon Miravall, exdelegat de Cultura de la Generalitat a Tortosa, va explicar que el dibuix havia estat esborrat i que només van topar amb entrebancs quan l’Administració i l’Arxiconfraria de la Cinta hi van voler aprofundir. La tendència a la inacció i al silenci per part de l’Església, confirmada després per la persistència del grup de recerca, resseguix el llibre, però el grup també ha intentat estirar este fil tot i considerar la hipòtesi com la menys probable de totes.
Als soterranis hi ha restes d’enterraments i de l’antiga catedral, obrada el 1148. El grup de recerca va demanar un plànol de la catedral a l’arquitecte del temple, Josep Lluís Ginovart, i va intentar fer una inspecció dels soterranis, amb l’aportació d’un equip d’espeleòlegs per a fer-ne una diagnosi i d’un gran especialista en recerca de metalls soterrats, Xavier Sicart Chavarria. Va fer la petició oportuna i durant un any ni tan sols va obtenir cap resposta de part del Capítol Catedralici, amb Mossèn Arín com a degà. Gasulla recorda que finalment van respondre que no ho consideraven oportú.
Sí que es va fer l’operació de detecció de metalls en una cambra d’aire entre les dos antigues caixes fortes del Banc d’Espanya, on actualment hi ha la biblioteca de la Uned. Negatiu.
Però durant este capítol de les peripècies dels autors del llibre, Miravall revela una informació excitant: la visita de dos militants d’Acció Republicana -el partit de Cid i Mulet-, amb un sac amb el Reliquiari major, al despatx del secretari de l’Ajuntament de Tortosa l’any 36, Andreu Celma -sogre de Miravall-, que creu que se’l van endur potser al Banc d’Espanya, potser als baixos de la catedral, potser per ordre de Cid i Mulet. O potser a cap dels dos llocs.
Esta última opció lliga, d’una banda, amb la possibilitat que en algun moment determinat Cid i Mulet perdés el control de la traçabilitat de part del tresor de la catedral i, per un altre costat, amb un altre relat que el grup de recerca considera transcendental en tota història de novel·la. Maria Mestre, besneta i legatària de l’estudiós de la catedral de Tortosa Francesc Mestre i Noé i una de les darreres incorporacions al grup de recerca, revela per primera vegada que el canonge i referent intel·lectual Mossèn Aurelio Querol, col·laborador de Mestre i Noé, ja havia perdut feia temps la confiança en la tesi de Mèxic.
Ho expressava així: “Qui se’l va endur [el Reliquiari major] o bé no va poder dir on l’havia dixat o amagat o bé en va fer un mal ús”, en el sentit que fos venut. “Que Aurelio Querol pensés això és molt important per a molts del grup. Potser sabia alguna cosa en secret de confessió”, dixa anar Gasulla.
El fet que s’hagen trobat peces com la figura de Sant Joan Evangelista, separada de la Creu de Montcada -una altra peça del tresor de la catedral de Tortosa- en un museu de Madrid, reforça la teoria que alguns objectes van ser manipulats o trets dels baguls abans de l’embarcament amb el vapor Vita.
Una casa de jesús
Tot això també s’entrellaça amb una altra teoria, la més novel·lesca de totes però no per això la més inversemblant, ni de bon tros. “Vam dir que en este llibre donaríem a conèixer tot el que natros sabem, i així ha estat”, valora Gasulla.
Resulta que ell mateix coincidia sovint en arxius amb Antonio Miranda Vilà, net del carismàtic metge Manuel Vilà Olesa, una eminència amb la salut mental feble que es va desestabilitzar durant la Guerra Civil en entrar en contacte directe amb la crueltat del conflicte.
El seu net explica a Gasulla que conserva un dibuix del seu iaio, de quan estava ingressat al Pere Mata, en què reflectix informació recollida en el seu consultori a Tortosa. El dibuix, facilitat a Antonio per la direcció de l’institut de salut mental, inclou un full de calendari amb una imatge del carrer Curt de Jesús, a l’entrada des de Roquetes a l’esquerra, i un apunt manuscrit pel metge: “Puede estar enterrada la reliquia grande de la Cinta en este punto?”.
La casa assenyalada pel doctor Vilà era una casa amb pati, que ara és una casa amb dos o tres plantes que, segons Gasulla, recentment va ser adquirida per una immobiliària del territori. L’amo de la casa havia estat el representant de la facció més anticlerical d’Acció Republicana Catalana, el partit de Cid Mulet, al comitè local antifeixista de Jesús. Es tracta de Juan Chavarría Sebastià àlies Tacha, denunciat per algunes famílies a Jesús per suposats excessos durant els primers mesos de la Guerra Civil, quan encara Tortosa es mantenia en mans republicanes. Així ho recull Daniel Arasa en el seu llibre Jesús en guerra (1936-1939).
Chavarría va morir a l’exili a França, on la seua filla va fer de mestra. El grup de recerca ha intentat infructuosament contactar amb esta dona, que actualment viu en un poble del Baix Ebre i que s’ha negat en redó a parlar tot i haver-ho intentat a través de diferents vies i intermediaris.
“El silenci fa sospitar”, constata Gasulla, que es compromet a continuar treballant amb el grup de recerca: “Quan comences a remenar l’arbre, van caient els fruits”. Tot fa indicar que l’última pàgina sobre si cal seguir buscant el Reliquiari major, encara no està escrita.
