Aquest 11 de juliol mòria l’escriptor txec, Milan Kundera, etern candidat al Premi Nobel de Literatura. Segurament, un dels llibres més famosos de l’autor xec és “la Insuportable lleugeresa de l’ésser”. Una novel·la ambientada a la Praga del 68, on el partit comunista començava les seves depuracions i diferenciava entre ortodoxos, conversos i com no traïdors a la causa, als treballadors i al món obrer. A partir d’aquell 68 el món mai va tornar a ser igual. El món utòpic desapareixerà d’aquella esquerra alternativa. El món de les idees es quedava orfe per a què lluitar. L’idealisme moria amb una estocada final.
El fet és que Milan narra la història de Tomàs, cirurgia de la capital de Txèquia, en aquella època Txecoslovàquia, perdut en un conjunt de relacions amoroses fora del seu matrimoni formal. La veritat que té el seu punt com el protagonista, Tomàs, immers en aquell món revolucionari de la Praga del 68, de voler crear un socialisme més democràtic, més obert, més lliure. En aquella Praga on els tancs soviètics tallaven en sec aquella obertura d’aire fresc, podia mantenir l’instint de supervivència, instints humans de viure, instint humà de sobreviure tenint un conjunt de relacions d’afers amorosos més enllà del seu matrimoni. Al final t’adones que els instints humans sempre guanyen a les idees i com no! A aquesta onada conservadora que actualment impregna la nostra societat. Realment vivim en una societat molt heterogènia, però a la vegada cada cop més homogeneïtzada, en la que es castiga sortir del ramat.
La veritat que sempre m’hagués interessat que pensaria el pensador francès, Derrida, amic íntim de John Austin sobre l’existencialisme de Milan Kundera. Des del seu pensament postestructuralista i postmodern acceptaria la infidelitat com a modus vivendi, com a forma de ser, com a forma d’un existencialisme superior en què l’hedonisme moral ofegaria les idees més progressistes, però també a la vegada més conservadores. Certament, a Kundera trobem guspires de llibertat, guspires empresonades pels tancs soviètics, per ideologies aberrants i desfasades que intenten deshumanitzar a les persones.
I perquè no dir-ho, mitjançant l’escriptor xec, a través dels seus llibres, de la seua lluita contra els dogmatismes posa les bases contra la superioritat moral d’uns quants que es pensen estar per damunt del bé i del mal, que decideixen qui han de ser els nostres alcaldes, regidors, o representants, que cataloguen amb la lletra escarlata pel simple fet de no ser la tribu, del grup, dels nostres. Ells amb la seua superioritat moral que els dona haver llegit a Derrida, Sartre o Simona Beauvoir es pensen ser posseïdors de la veritat absoluta. Aquella que dona fer qui pot ser elegit per dirigir les nostres institucions. La veritat que a tots aquests potser els fa falta una dosi d’humilitat del pensament de filòsof austríac, Karl Popers i la seva teoria de falsabilitat.
Mentre aquells col·lectius posseïdors de la superioritat moral veuen caure el seu món ideal sense veure ni saber el perquè, sense entendre les causes i tremolant per les conseqüències que això comporta. De vegades més per conseqüències particulars que no pas col·lectives. Per sort, sempre tindrem a Michel Onfray i el pensament acrata-hedonista, recordant que l’únic paradís que hi ha és el terrenal, i podem estar aquí vivim amb totes les sensacions amoroses i hedonistes o empresonar-nos en les cadenes de l’abstinència i l’opressió. En poques paraules podem lluitar per una societat més lliure i feliç o una societat oprimida i reprimida a la vegada.
