Un estudi recent (Sayer et al. 2025) publicat a Nature que avalua el risc d’extinció de la fauna d’aigua dolça a escala mundial afirma que una quarta part de la biodiversitat d’aigua dolça es troba en risc de desaparèixer i els peixos continentals no són l’excepció. Alguns experts apunten que possiblement en les zones humides mediterrànies aquest percentatge sigui encara més gran. Com posa de manifest el darrer estudi sobre els peixos de l’Ebre (Ezquerro i Zaldívar López 2024) on estableix que la distribució de les 27 espècies autòctones s’ha reduït a més del 62% en els últims cinquanta anys (5 de les quals s’han extingit).
Les principals causes d’aquesta situació són les modificacions dels règims fluvials, les barreres i embassaments, la contaminació i les espècies exòtiques. Problemàtiques que van molt lligades unes de les altres, donat que les espècies invasores es veuen afavorides per les intenses modificacions dels cursos fluvials i tenen un efecte molt greu sobre les espècies autòctones.
El riu Ebre és el principal riu ibèric del vessant mediterrani, i un dels principals rius que desemboquen a la Mediterrània occidental. El seu curs baix, aigua avall de Flix, constitueix encara una massa d’aigua força contínua fins al mar (exceptuant Xerta i Ascó) i amb un gradient fluvial a nivell morfològic, hidrològic i ecològic característic dels grans eixos fluvials, tot i estar sotmès a una forta pressió antròpica. La qual ha provocat una important transformació de la ictiofauna degut a les modificacions tant en el règim hidrològic com sedimentari i la creixent introducció d’espècies exòtiques. Tot i això, encara és sense dubte un dels sectors amb major varietat d’espècies de peixos i major biomassa íctica de la mateixa conca de l’Ebre, i també del conjunt d’aigües continentals ibèriques. A més, cal tenir present que és la principal via de penetració de peixos des del medi marí i deltaic, incloent-hi diverses espècies amenaçades, entre les que convé destacar l’anguila (Anguila anguila) i la saboga (Alosa fallax).
El LIFE Migratoebre, finalitzat el 2024, s’ha focalitzat sobretot en la recuperació de la connectivitat longitudinal pels peixos al curs baix del riu Ebre. Però també amb el coneixement i estudi de la comunitat de peixos, en especial les espècies migradores presents o de presència potencial tant al tram final de l’Ebre com a l’estuari. El Parc ha estat el responsable d’aquest seguiment realitzat durant els anys 2016 -2024. S’han dut a terme campanyes específiques de mostreig al riu amb pesca elèctrica des d’Ascó fins a la desembocadura, i atesa la necessitat d’avaluar l’estat d’espècies poc abundants com les migradores, s’han recopilat dades històriques de diversos estudis i seguiments inclosos en el Programa de Seguiment de la biodiversitat del Parc (Franch, N. et al, 2024).
En els mostrejos específics s’han detectat al curs baix de l’Ebre 28 espècies de peixos de les 37 de presència coneguda, gràcies a estudis previs, incloent-hi nombroses espècies ocasionals i d’altres extintes. Cal fer especial esment a les espècies migradores i amenaçades a escala local, regional o mundial, així com a altres espècies no migradores però també amenaçades, i en conseqüència totes aquestes sovint protegides legalment a un nivell o l’altre. És sobretot el cas de l’anguila, la saboga, i la bavosa de riu (Salaria fluviatilis), tres de les singularitats ictiològiques més significatives del curs baix del riu Ebre (Figura1).
Entre les autòctones d’origen limnètic, encara hi són presents la bagra (Squalius laietanus) i el barb de l’Ebre (Luciobarbus graellsii), però no s’hi han detectat ni el barb cua-roig (Barbus haasi) ni la madrilla de l’Ebre (Parachondrostoma miegii), entre altres espècies autòctones amb presència antiga coneguda en aquest tram fluvial, en algun cas fins no fa massa (figura 1). A més, cal destacar també la notable presència d’altres espècies eurihalines pròpies de zones humides litorals o cursos baixos de rius ben conservats, com és el cas del joell (Atherina boyeri), el burret de sorra (Pomatochistus microps), o el mateix llobarro (Dicentrarchus labrax), entre altres.
Del conjunt d’espècies detectades, 15 són exòtiques, representant el 53% del total de les espècies. Però si mirem en termes de densitat o biomassa relativa aquestes han arribat fins al 80% en alguns trams. El que suposa una part important de la ictiofauna de l’Ebre i una de les principals problemàtiques. La carpa (Cyprinus carpio) seguit del silur (Silurus glanis) són les espècies més abundants amb biomassa relativa en pràcticament tots els trams. Mentre que l’alburn (Alburnus alburnu)s i el rútil (Rutilus rutilis) ho són en densitat relativa en els trams més alts.
Pel que fa a les espècies autòctones (13), tan sols 3 són d’origen limnètic. La resta són d’origen marí, amb diversitat d’estratègies migradores i de nivells de tolerància a la salinitat. En concret, tan sols una espècie és clarament catàdroma (anguila), una altra clarament anàdroma (saboga), mentre que cinc més es poden considerar amfídromes (llobarro, orada, llisa calua, llisa llobarrera i llisa vera); la resta d’espècies autòctones detectades (6) es poden considerar més aviat sedentàries o de penetració ocasional, independentment de la seva tendència a canviar de medi i de tolerar els canvis de salinitat.
Els resultats també mostren una estructuració del poblament de peixos, que es caracteritza per la dominància d’espècies d’origen limnètic i sedentàries (majoritàriament exòtiques) en els trams més alts i augment de les espècies autòctones d’origen marí quan ens apropem a la desembocadura, amb dominància al tram més baix (figura 2). S’han establert quatre trams fluvials en funció del seu poblament de peixos:
– 1. Ascó – Xerta. Dominància de les espècies limnètiques, entre les quals destaquen els ciprínids, i amb la major proporció d’espècies exòtiques de tota la zona (80%).
– 2. Xerta – Amposta. Sector de transició, amb codominància d’espècies limnètiques i espècies migradores d’origen marí.
– 3. Amposta – Deltebre. Sector encara de transició, amb espècies limnètiques amb certa tolerància a la salinitat, i major presència d’espècies d’origen marí.
– 4. Deltebre – desembocadura. Dominància permanent d’espècies d’origen marí, la major part amfídromes, però també amb força espècies de penetració ocasional.
Per tant, l’existència d’una barrera artificial com l’Assut de Xerta constitueix una clara limitació a la distribució de força espècies migradores d’origen marí, que explica la neta diferenciació estructural dels dos primers trams, pel que fa al poblament de peixos. Els límits entre els altres trams està probablement més vinculat a la salinitat i la dinàmica hidromorfològica del riu. La construcció de la rampa en aquest espai pot significar una millora important, sobretot per a les espècies migradores que incrementen significativament les zones de cria i distribució.
Els resultats de l’estat de la comunitat de peixos posen de manifest la necessitat de continuar treballant per la conservació i millora del tram final de l’Ebre.
