EDITORIAL // El 24 d’abril del 2020 la portada del setmanari l’ebre obria amb un explícit: ‘Un malson sense data final’. La publicació tornava al carrer després d’un parèntesi de més d’un mes provocat per l’estat d’alarma i l’estricte confinament domiciliari de les primeres setmanes de coronavirus. El primer estat d’alarma era el marc d’una etapa d’assumpció i digestió d’una nova i complexa realitat, d’una nova manera de relacionar-se, d’una nova manera de protegir i valorar el sistema sanitari, d’un combat contra un enemic silenciós i desconegut. Un cicle de reclusió i incerteses. Moltes incerteses, moltes de les quals encara continuen sense resposta.
Perquè ara es complirà un any del primer estat d’alarma i la realitat continua sent incerta. És ben cert que s’han aconseguit vacunes en un temps rècord i que la seua aplicació, des de fa un parell de mesos, ens situa en el carril de sortida de la crisi sanitària. No hauríem de fer passos enrere si no hi ha un daltabaix impensable. Però no és menys cert que la incertesa econòmica pesa com una llosa sobre molts sectors, empreses, autònoms i famílies, i que s’ha de fer front a una factura on hi ha comptes pendents emocionals que no es poden eixugar amb una injecció de vaccí. Perquè l’impacte més brutal de la crisi se situa encara en els éssers estimats de les persones que han mort per culpa del coronavirus i als quals no han pogut acompanyar com volien en els darrers moments.
Aquí és on cal posar el focus per a no repetir errors, perquè intentar salvar la Setmana Santa ens pot conduir a perdre l’estiu i perquè en la segona i la tercera onades ja s’ha vist quin és el resultat d’anar especulant amb la pandèmia i anar fent un estira-i-arronsa continu: més morts, més tensió sanitària i més patiment. Cal valentia política per a ser estricte en els moments que ja s’entreveien com a més crítics i no n’hi ha hagut.
De la mateixa manera que després caldrà també determinació política i empresarial per a revifar en un escenari en què els fons europeus haurien de ser determinants per a cosir les ferides econòmiques. Hi ha oportunitats a l’horitzó que podem aprofitar com a societat, ocasions de canvi de model com ara el pas definitiu cap a una transició energètica, una economia circular i un bon encaix del salt digital i tecnològic, que han d’exercir de nous motors de l’economia. Però ara mateix falta el més essencial, allò que sempre diuen els economistes que cal per a posar els fonaments del progrés: les certeses, uns mínims de seguretat, l’esvaïment de la boira que ens té condicionats des de fa tants i tants mesos.
Encara no podem tenir garanties signades de res, però és important no fer passos en fals i ser conscients que el malson té caducitat, encara que no en coneguem la data concisa.
