Per sort meva, durant molts anys no he estat en cap mena de relació amb hospitals, urgències, enterraments, malalties i realitats d’aquestes’’’. Però com diu la dita: la canya va voltant i ja fa uns mesos que porto l’esquena roja. Tot comença en la mort d’un tiet que teníem a casa, segueix en l’operació de ròtula a la meva mare i per acabar, la visita a urgències del meu pare el diumenge passat. Un bon esprint en poc temps!
En totes aquestes realitats hi he trobat un denominador comú. El tracte de tots els professionals que m’han ates o ajudat en aquests processos no gaire agraïts.
Com us deia, acompanyar algú estimat a les portes de la mort no és gaire fàcil. Fer-ho a un box d’urgències de la Clínica Terres de l’Ebre, envoltat de personal sanitari qualificat i proper, amb una delicadesa quirúrgica ho fa més portador. No dir-vos el que representa gestionar tota la documentació de la defunció i enterrament, després d’una nit de donar moltes voltes al llit. La Funerària Domingo va facilitar tot el llarg camí fins a l’enterrament.
L’operació de la meva mare a l’Hospital Verge de la Cinta va estar envoltada per adoradors/es de la seva feina, paraules com “reina, amor, floreta, etc.” adormiren el dolor que amagava el metall baix la cicatriu. Paraules que pronunciades per infermeres, metges, anestesista, zeladors, auxiliars d’infermeria, administratives, fisioterapeutes i fisioterapeuta domiciliaria, tenen un valor curatiu per al pacient. El tracte va ser immillorable per una dona que als seus vuitanta-dos anys, només ha entrat a l’hospital per donar a llum dues vegades.
Per acabar l’odissea, diumenge passat, va començar amb una indisposició del meu pare que va fer saltar totes les alarmes en una trucada al 061. Els Tècnics d’Emergències Mèdiques del SEM, no van tardar a fer acte de presència al domicili i després del primer testatge el van desplaçar a Urgències del mateix hospital. Hi va romandre tot sol degut a la pandèmia, de migdia a mitjanit. Sí, moltes hores d’espera i sense saber-ne gairebé res. Cosa que fa que el temps es faci etern. No vaig estar insistent i vaig deixar treballar a l’equip sanitari que va estar distret amb cues d’ambulàncies i cotxes particulars que no espaiaven gaire el temps. També amb un tracte exquisit de les recepcionistes d’accés i del metge que el va atendre. Les paraules del meu pare no van ser altres que “M’han deixat nou”.
És sabut que no venen mai sols els contratemps i infortunis, però també diuen que la tercera és la bona, així que, en aquesta última dono per tancada l’etapa i inaugurada una altra època de bonança emocional. Només em queda agrair a totes i tots els que m’han donat la mà i guiar als meus per franquejar aquest interval desagraït.
Esteu fets d’una altra pasta!
