Joan Manuel Serrat

Quan era mes jove sempre deia que cal que pensar molt el que dius i no dir sempre el que penses. Aquesta deu de ser la filosofia del polític prudent, sense atabalaments ni improvisacions. Ara, ja apartat de la vida pública, començo a opinar lliurement sense molts de lligams però sempre amb la cautela i seguint el consell del Quixot a Sanç: “Piensa Sancho amigo que quien habla demasiado ni guarda secreto ni cumple palabra”.

La història no sempre és justa ni diu la veritat. Ara pareix que Joan Manel Serrat es un botifler i traïdor a Catalunya. Jo recordo, al 1966 ó 1967, als inicis de la meva adolescència, anar a la sala de festes/discoteca la Nòria de Plata, a l’entrada de Tortosa, a veure un recital de Joan Manel Serrat. Allí vam vibrar amb les cançons de protesta: ‘La tieta’, ‘Ara que tinc vint anys’, ‘Cançó de matinada’, ‘El drapaire’… A aquesta última hi deia: “Ja m’esteu emprenyant massa…” No va dir ‘empipant massa’, com al disc, per allò de la censura. Els adolescents assistents vàrem cridar com a bojos per aquesta ‘llicència verbal’ d’en Serrat.

L’any 1967 es va negar a cantar en castellà al festival d’Eurovisión, perquè volia fer-ho en català i, la substituta, Massiel, va guanyar amb el ‘La, la, la’.

En aquells moments va ser mes valent que tots nosaltres ara, amb una certa llibertat, que volem la independència de Catalunya i la república catalana. Recordeu que va haver d’exiliar-se a Amèrica del Sud perquè aquí no estava segur i era perseguit pel dictador. A la seva mare, els periodistes del règim de Franco la volien comprometre tot dient-li que ella era aragonesa i que què en pensava de la decisió del seu fill de voler cantar en català. Amb molta categoria, va respondre que ella era de “donde comen sus hijos”.

Al gener del 1976 (mort el dictador, i nou anys després), l’admirat Lluís Llach va fer un recital que tenia aquest títol. Amb moltes dificultats, però, llavors es cridava ‘Amnistia, Llibertat i Estatut d’Autonomia’. És cert que ara, a partir de l’11 de setembre de 2010, i el gir de Convergència i Unió amb Artur Mas, les coses han anat a més i la Senyera s’ha convertit en la bandera Estelada, i alguns volem la República Catalana Independent.

També vull fer menció que en Jordi Pujol va pactar amb PSOE i amb el PP de José Maria Aznar. A aquest el va obligar a eliminar el servei militar obligatori i desplegar totalment els Mossos per tot Catalunya com a policia preferent. Ara pareix que el partit successor és més papista que el Papa i vol la independència sí o sí, i ja hem vist que ha passat de nacionalista a independentista. En canvi, a Esquerra Republicana, el partit esquerrà i sobiranista, el presenten com un moderat. Ja ho dic, “cosas verdes, Sancho”.

Tota aquesta reflexió històrica podia allargar-la tant com volgués, però com en cada moment hi ha persones i partits que cada dia fan un pensament, i pararé per recordar que en aquesta lluita catalana són molts els que “han hecho camino al andar “.

Jordi Casanova Giner
Jordi Casanova Giner
advocat i escriptor aficionat
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 73 = 81

Últimes notícies