La devoció a la Mare de Déu de la Cinta assoleix a Tortosa i poblacions properes un nivell espectacular. Persones de l’àrea de Barcelona vingudes a Tortosa pels dies de les festes de la Cinta m’ho han comentat repetidament. Contemplar l’entrada de la imatge de la Cinta a la catedral al final de la processó, o l’assistència a la missa de la patrona, trenca esquemes. No hi són allí només persones de pràctica religiosa habitual o freqüent, sinó moltes altres que no posen els peus a l’església més que als batejos, bodes i funerals. O fins i tot ni això.
I no és la seva una presència passiva, ni tampoc l’observació curiosa i interessada però distant pròpia del turista, sinó d’aquells que se senten plenament protagonistes perquè veuen a la Verge com a Mare. I al mateix temps ho lliguen amb l’amor a la seva terra.
Pietats populars amb manifestacions diverses però amb rerefons similar es donen a moltes altres poblacions d’Espanya i d’altres països. Molt clarament es veu, per exemple, a Andalusia. Però no només allí.
La religiositat popular ocupa un lloc important en la vida de moltes persones. Sovint es manifesta de manera senzilla: en una pregària feta a casa, en una processó, en una festa patronal, en una ermita, en una imatge de la Mare de Déu o d’un sant, en un pelegrinatge o en aquell costum que els nostres avis ens van transmetre. Pot semblar una expressió de fe senzilla, però darrere d’aquestes pràctiques hi ha una gran riquesa humana i espiritual. En una societat en què la religió ha perdut part de la presència que havia tingut en altres èpoques, la religiositat popular continua sent, per a moltes persones, un vincle amb la fe.
No tothom té una formació teològica profunda ni participa habitualment en la vida de l’Església. Tanmateix, això no significa que la fe hagi desaparegut del seu cor. De vegades, un gest senzill pot mantenir encès un petit foc que, amb el temps, pot tornar a créixer.
Ben cert és que el cristià ha de fer esforç per a adquirir formació a fons sobre la seva fe i ser coherent practicant-la, més enllà de les manifestacions de pietat popular, però de cap manera menysprear aquesta. Més d’un bisbe o un responsable de pastoral han fet notar que allà on s’ha conservat la pietat popular hi ha més manteniment de la fe. A Catalunya patim encara els mals resultats d’haver-la rebutjat. Quan venien en els anys 50, 60 i 70 del segle passat gran quantitat d’immigrants del sud d’Espanya, molt d’ells volien mantenir les seves pràctiques religioses, potser una mica folklòriques, i molts capellans s’hi van oposar.
El resultat va ser allunyament total de l’Església de molts milers de persones i famílies.
La religió popular també és una manera de conservar la memòria. Moltes tradicions religioses formen part de la història de les famílies i dels pobles. Una festa, una romeria o una celebració pot reunir diverses generacions i transmetre valors, pregàries i símbols als més joves. D’aquesta manera, la fe no queda reduïda a una qüestió individual, sinó que es converteix també en una herència compartida. A més, aquestes expressions senzilles poden donar sentit als moments importants de la vida. Davant d’una malaltia, una pèrdua, una dificultat o una situació d’incertesa, moltes persones recorren a una pregària o a un sant en qui confien. Potser no saben explicar amb paraules complicades què és la fe, però saben que necessiten posar la seva esperança en alguna cosa que va més enllà d’elles mateixes.
La religiositat popular, certament, no hauria de quedar-se només en els costums externs. Una processó, una festa o una devoció tenen més profunditat quan ajuden la persona a viure l’Evangeli, a estimar els altres, a perdonar i a tenir esperança. La senzillesa no és un problema si condueix a una fe autèntica. Al contrari, pot ser una porta d’entrada per descobrir una relació més profunda amb Déu. Mereix ser valorada i acollida. No és una fe de segona categoria pel fet de ser senzilla o tradicional. És una expressió de la fe de moltes persones i, en alguns casos, és precisament el fil que les manté unides a l’Església i a Déu.
