HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa NO iniciació esportiva en edat escolar

La NO iniciació esportiva en edat escolar

Fa 50 anys a les nostres terres la iniciació a l’esport, és a dir l’educació esportiva i molt especialment del futbol, que vàrem experimentar només molts, perquè les xiquetes havien de jugar a nines, va ser la del pati de l’escola i la del carrer. I per descomptat també, i a partir dels només 4 anys, la dels Clubs de cadascun dels nostres pobles. Uns Clubs de futbol governats i dirigits, també tècnicament, per una gran colla de pares i algunes mares, aficionats i aficionades. Futboleros i futboleres que hi posaven tot i més de la seva part i del seu cor per a què els seus xiquets poguessin emular als Cruyff, Sadurní, Neeskens, Ramos, Molinos, Solsona, … Clubs que poc a poc van anar incorporant il·lustres, normalment exjugadors, això sí, normalment als primers equips que compartien els seus coneixements i les seves experiències amb els joves jugadors amateurs. Tot plegat en un context de dictadura, i a partir del 75 d’una monarquia imposada pel mateix dictador (i què encara patim a dia d’avui), que fonamentaven l’educació de l’esport i dels seus valors des d’una “pedagogia” del tot militarista.

Passades dècades és molt trist observar que en la iniciació a l’esport dels xiquets i de les xiquetes a partir dels 6 anys continua ben arrelada la concepció i la pedagogia tradicional de l’ensenyament de l’esport. Sortosament allunyada ja de les “propostes” militaristes d’èpoques passades, però malauradament encara segregant per sexes i menystenint el paper de la dona, i a la pràctica, mantenint un predomini molt preocupant dels models analítics fonamentats en la repetició i repetició d’exercicis aïllats.

I malauradament aquesta manera d’ensenyar l’esport continua sent molt predominant malgrat l’obertura i indiscutible implantació i consolidació de les universitats de l’esport, l’INEFC Barcelona ja al 75-76, l’INEFC Lleida al 82-83 i posteriorment de fins a 6 Facultats de l’Esport més localitzats arreu del territori català, un d’ells a les nostres terres. Malgrat la implementació, des de finals del segle passat, dels Cicles Formatius de grau mitjà i de grau superior (FP) d’esports, dels estudis d’ensenyaments d’esports. I malgrat de la múltiple i variada oferta formativa de pràcticament totes les Federacions esportives catalanes i d’altres molts centres i institucions que també ofereixen formació no reglada en l’àmbit de l’esport.

Deixem d’equivocar-nos, les nenes i les nens no són adults en miniatura i la seva especialització esportiva precoç no té cap tipus de sentit!

Com a educadors i educadores de l’esport hem de conèixer i ser molt conscients que no arriben al 32% els joves esportistes que tenen com a principal motivació per a la pràctica esportiva el fet de què els hi agradi, això del total de joves esportistes en edat escolar de Catalunya. Molt sovint practiquen aquell esport perquè també ho fan els seus amics o amigues (5,1%), per fer nous amics i amigues (6,3%), per únicament passar l’estona (4,2%), per estar en forma (12,9%), perquè volen ser esportistes professionals (5,2%), per prescripció mèdica (1%), perquè els seus pares o mares els han apuntat (2,8%), …, o perquè està de moda (0,4%)!

Per iniciar en l’esport d’una manera adequada i responsable als infants del nostre país, calen professionals amb vocació de servei, degudament formades i titulades. Necessitem educadores i educadors que respectin les etapes sensibles de l’aprenentatge, que tinguin un ampli coneixement sobre els criteris didàctics. Volem entrenadors i entrenadores que sàpiguen plantejar la competició d’una manera formativa, que siguin creatius i creatives amb capacitat per generar una gran varietat d’activitats i de planejaments, i sobretot, amb la capacitat de despertar als petits i a les petites esportistes la seva capacitat d’anàlisi i de reflexió.

Els nens i les nenes han d’entendre l’esport i han de ser conscients d’allò que estan fent i del per què ho fan. S’ha d’apostar d’una manera desacomplexada per pràctiques globals que ens apropin a la pràctica real d’aquella disciplina esportiva en la que es participa. Vull dir fonamentant la pràctica a partir del joc, incorporant els jocs modificats, potenciant els jocs adaptats a les característiques dels esportistes i proposant jocs reduïts que facilitaran el procés d’assimilació dels seus aprenentatges. Tot plegat fugint de l’especialització esportiva precoç (abans dels 9-10 anys) i fomentant l’aprenentatge de diferents esports per aconseguir una veritable alfabetització motriu!

Hem de ser molt conscients de l’abandonament massiu de la pràctica esportiva que ja fa massa temps que s’està donant a l’adolescència. Abandonament que converteix els nostres i les nostres joves en autèntics sedentaris, i si li sumem la també proliferació dels mals hàbits alimentaris vol dir que estem abocant els nostres volguts i volgudes adolescents a tenir una salut que acabarà esdevenint del tot inestable i fràgil.

Per dignificar les professions de l’esport ens calen professionals compromesos amb la seva feina, una feina que ha de ser vocacional (com la gran majoria) i de la que en conec la precarietat i la manca de reconeixement, molt especialment a nivell social, i també, a nivell polític. Hem d’exigir als clubs i a les entitats esportives la contractació de professionals qualificats i qualificades i hem d’interpel·lar a les administracions de casa nostra per a què dinamitzin el sector per fer-ho possible. I per aconseguir-ho cal que hi posin tots els mitjans i tot el finançament necessari. Per cert, només amb les engrunes de sempre no en tenim ni per començar, i no podem continuar esperant mentre anem degenerant!

PS1 Salaris bruts mensuals dels professionals de l’esport en %: menys de 500 € (17,5%), de 501 € a 1000 € (18,9%), de 1001 € a 1500 € (19,3%), de 1501 € a 2000 € (25,5%), de 2001 € a 2500 € (12,5%) i més de 2500 € (6,4%).

PS2 Un 38% dels llicenciats o graduats i de les llicenciades o graduades de Ciències de l’activitat física i l’esport viuen en la multi-ocupació.

PS3 La llengua castellana està en “gravíssim perill d’extinció” a les escoles de Catalunya. Molt en especial a les de l’Àrea Metropolitana i uns quants barris de Barcelona, a les internacionals i a les de l’OPUS DEI.

Ignasi Caballé Caire
Ignasi Caballé Caire
Professor d’educació física i emprenedor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 3 = 12

Últimes notícies

-->