HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa nostàlgia imperial de Rússia és un error més

La nostàlgia imperial de Rússia és un error més

Sembla que sovint els esdeveniments que porten a les guerres són un cúmul d’errors d’una banda i l’altra. És una opinió gairebé general que Rússia ha comès un error envaint Ucraïna. El seu pla inicial ha fallat: demostra que no tenien una bona informació, que el seu exèrcit no és modern ni eficaç, i que la seva logística, la seva organització i el seu material (probablement per la corrupció) funcionen malament. Han quedat en evidència les seves febleses i les seves mancances.

En el cas de la guerra d’Ucraïna, l’inici de la cadena d’errors mutus es pot situar el 1954, quan Nikita Kruschev va regalar la península de Crimea a Ucraïna. El 2014 Rússia, que l’ocupa des de 1783, se la va annexionar.

Putin, però, va més enrere i acusa el mateix Lenin d’haver cedit davant de les nacionalitats i construït l’URSS amb una estructura formal de tipus confederal. “Això va ser com plantar una bomba de temps”, es queixa Putin. Però l’imperi tsarista era descrit com “una presó de nacionalitats” (es parlaven quinze llengües), i els bolxevics, en situació de debilitat, buscaven sumar suports.

La Unió Soviètica fou fundada el 1922 conjuntament per les delegacions de Rússia i les parts orientals d’Ucraïna i Bielorússia (les occidentals estaven incorporades a Polònia). L’idioma i la cultura ucraïnesa van viure després un renaixement. Finalment, amb la invasió el 1939 per l’URSS de la part oriental de Polònia, Ucraïna occidental es va incorporar a la República Socialista Soviètica d’Ucraïna. Aquesta fractura històrica explica l’acceptació per part del sud i l’est d’Ucraïna de l’ocupació russa del 2014. Però més tard això ha canviat. I el Kremlin no ho havia detectat, ni previst ni la reacció dels ucraïnesos. I ara es troben en un escenari complicat.

Després de la Segona Guerra Mundial, amb la victòria dels aliats, la Unió Soviètica va ampliar el seu imperi amb el domini sobre els països de l’Est, que van passar a tenir una “sobirania limitada”, subordinada a la sobirania imperial (com van demostrar les invasions punitives d’Hongria el 1956 i Txecoslovàquia el 1968). A més, l’obtenció d’armes nuclears, amb l’ajuda de l’espionatge, va convertir a l’URSS en una superpotència.

Mantenir la carrera armamentística amb els Estats Units li va suposar a l’URSS un esforç econòmic colossal: va sacrificar el procés econòmic i el nivell de vida de la població, traslladant massivament recursos a la indústria bèl·lica. Així va arribar a la dècada del 1980 disputant la superioritat militar i atòmica als EEUU, però estava econòmicament esgotada.

Zbigniew Brzezinski, a ‘El gran tablero mundial’ (1997) escriu: “La desintegració d’aquest Imperi va ser accelerada pel fracàs general socioeconòmic i polític del sistema soviètic, encara que gran part del seu malestar va ser ocultat gairebé fins a la fi”. I així l’URSS, que s’havia mantingut unida fonamentalment per la dictadura bolxevic, no va poder sobreviure.

Emmanuel Todd havia publicat el 1976 ‘La Chute finale‘, en el qual predia la descomposició de la Unió Soviètica, utilitzant una anàlisi antropològica d’acord amb dades demogràfiques, de mortalitat infantil, taxa de suïcidis, etc. Curiosament, Hélène Carrère d’Encausse el 1978, va preveure la incompatibilitat de l’URSS amb la democràcia al seu llibre ‘L’Empire éclaté‘: a causa de l’alta natalitat a les repúbliques musulmanes, sospitava que els russos no voldrien formar part d’un sistema democràtic on els musulmans fossin la majoria.

Així, no resulta tan estrany que Ucraïna, Bielorússia i la Federació Russa signessin el desembre de 1991 l’acord de Belovezh, on es va declarar que “l’URSS deixa d’existir com a subjecte de les lleis internacionals i com a realitat geopolítica”. Les repúbliques bàltiques i Geòrgia ja s’havien declarat independents pel seu compte. Així van aparèixer quinze Estats nous.

L’ex cap de l’Estat Major rus Serguéi Ajroméyev va comentar que els EEUU havien estat dècades intentant destruir l’URSS, però, finalment, l’havien destruït els mateixos russos. Fins avui, Putin considera la desintegració de l’URSS el principal desastre geopolític del segle XX. I la gran majoria dels russos lamenten la liquidació del seu imperi.

Els nord-americans li van dir a Gorbachov que si permetia la unificació d’Alemanya, l’OTAN no s’expandiria cap a l’Est. Però no va haver-hi cap acord escrit. Gorbachov el 1989 parlava de la “Casa Comuna Europea”. Es creu que si el 1993, amb Ielsin demanant-ho, s’hagués ofert a Rússia una relació especial de cooperació amb l’OTAN, amb possibilitats d’incorporar-se més endavant, la història posterior hauria estat diferent. Però el 1994 va esclatar la primera guerra de Txetxènia, i es va creure que Rússia encara no estava preparada. El 1996 es va optar per ampliar l’OTAN cap a l’Est.

Aprofitant la debilitat de Rússia, els països de l’Est es van apropar a Occident, al qual havien pertangut abans de la Segona Guerra Mundial. Volien protecció enfront de una Rússia temptada novament per l’imperialisme. I així es va produir l’expansió de l’OTAN i la Unió Europea cap a l’Est. En les ampliacions del 1999 i el 2004 es van incorporar a l’OTAN els països de l’antic Pacte de Varsòvia, més els bàltics, els mateixos que es van incorporar a la Unió Europea en el 2004 i el 2007.

La forma en la qual es va ampliar l’OTAN va ser vista per Rússia com un engany i una humiliació, però Madeleine Albright i Javier Solana diuen que van negociar la primera ampliació amb els russos. Potser el problema va ser la segona, amb Bulgària, Romania, no obstant això també amb les repúbliques bàltiques, ja frontereres amb Rússia.

George F. Kennan, el propulsor de la ‘política de contenció’ del comunisme, havia escrit el 1997: “expandir l’OTAN seria l’error més fatídic… en tota l’era posterior a la guerra freda. Es pot esperar que tal decisió inflami les tendències nacionalistes, antioccidentals i militaristes en l’opinió russa”. I més tard va declarar: “Crec que els russos reaccionaran gradualment de manera bastant adversa i afectarà les seves polítiques. Crec que és un error tràgic. No hi havia cap raó per a això en absolut.”

El mariscal Dmitri Yázov, ministre de Defensa de l’URSS amb Gorbachov, va declarar que Rússia acabava de perdre la Tercera Guerra Mundial sense disparar un sol tret. Però estava equivocat. En realitat, acabaven de perdre la guerra freda per problemes econòmics i socials, i no tenien prou mitjans retenir per la força els països de l’Est, com havien fet fins llavors. El mateix Gorbatxov va reconèixer que el comunisme era ineficaç i que havia estat derrotat.

La Unió Europea té una influència molt forta sobre els països del seu entorn. La potència de la seva prosperitat i els drets socials són com un imant. En economia s’utilitzen models gravitacionals: els països, com els planetes, atreuen activitats i persones segons la seva grandària econòmica. Era inevitable que els països satèl·lits de Rússia gravitessin cap a la Unió Europea amb més força que cap a Rússia.

Per apreciar adequadament el pes de l’economia russa hauríem de valorar el seu PIB a paritat del poder adquisitiu, és a dir, tenint en compte la capacitat de compra real de la seva moneda i no el tipus de canvi oficial. En aquest cas, el PIB de Rússia el 2021 era de 4,7 Bilions de dòlars, enfront dels 22,2 de la Unió Europea, que tindria així un poder d’atracció econòmic 4,7 vegades més fort.

A la Conferència de Política de Seguretat de Munich del 2007 Putin, va fer un discurs replet de crítiques a l’ampliació de l’OTAN cap a l’Est d’Europa, dient que hi havia coses que Rússia no toleraria. Per acabar-ho d’arreglar, en la cimera de l’OTAN a Bucarest el 2008 es va debatre l’adhesió d’Ucraïna i Georgaà, cosa a la qual es van oposar França i Alemanya, però se’ls hi va donar esperances de cara a un futur pròxim. Putin s’hi va oposar. Fou un error greu del costat occidental.

A qui tem Vladimir Putin? La Unió Europea representa per ell una amenaça pitjor que l’OTAN. Diversos analistes creuen que tem més l’amenaça econòmica i política que la militar, ja que proporciona al poble rus l’exemple de què una forma de vida millor és possible.

La negativa el 2013 del president ucraïnès Ianukóvitx a firmar un acord d’associació amb la UE, per pressions de Rússia, va propiciar un gir en la història recent d’Ucraïna. Les protestes van desembocar en disturbis i aquests en violència, i al final Ianukóvitx va preferir fugir.

Així es va obrir pas la invasió russa de 2014 i la seva continuació, la guerra actual. Faria bé Putin de tenir en compte, una vegada la invasió llampec li ha fallat, el que escrivia Paul Kennedy a ‘Auge y caida de las grandes potencias‘, el 1987: “en una guerra prolongada la victòria ha correspost reiteradament a la part amb una base productiva més pròspera”.

Putin està ignorant el que ha estat la base de l’imperialisme rus, si fem cas a Paul Kennedy: Rússia va poder ser un imperi en part perquè, en estar a la perifèria, es deslliurava de la majoria dels conflictes europeus però, sobretot, perquè malgrat el seu endarreriment econòmic i la ineficàcia del seu Estat, va poder utilitzar tecnologia militar europea contra pobles menys avançats, que no la tenien. Ara, malgrat la seva brutalitat, es troba que Europa és més forta.

Igual com Alemanya va necessitar perdre la Segona Guerra Mundial per acceptar que havia perdut la Primera, que no havia estat tot fruit d’imaginàries traïcions, Rússia sembla que necessita intentar altre cop la via de l’imperialisme per a convèncer-se que el seu vell imperi es va esfondrar per la falta d’una base econòmica prospera i la feblesa estructural de les seves institucions i no per imaginàries traïcions.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 4 =

Últimes notícies