Des de la solitud del meu confinament agropecuari i forestal, escric aquest paper –entre trist i indignat- per recordar que l’any 1962 la biòloga nord-americana Rachel Carson va publicar el llibre Silent Spring (Primavera silenciosa), la primera i documentada denúncia dels efectes de la indústria química de síntesi (plaguicides, insecticides, etc.) sobre l’agricultura, els animals i els humans.
Després de la Segona Guerra Mundial, i a partir de fumigacions intensives sobre plantes i conreus, els Estats Units, amb l’argument de protegir collites i afavorir àmplies produccions per a l’exportació, van alterar els cicles biològics naturals: de la contaminació del cel a les aigües superficials i subterrànies, de la terra fèrtil a la gent i, en fi, a totes les espècies animals vivents, una alteració dramàticament reflectida al capítol 8 d’aquest impressionant llibre, on es relaten molts testimonis personals de distints estats nord-americans, amb una amarga conclusió: cap ocell canta.
En aquells anys cinquanta i seixanta –als Estats Units, i progressivament arreu del món, a conseqüència d’adoptar el model americà-, els ocells també van quedar confinats, sotmesos a una intensa pluja d’aerosols mortífers que va afectar, també, tota la cadena alimentària i ecològica.
Trenta-cinc anys més tard del llibre pioner de Carson, el 1997, altres tres científics –Theo Colborn, John Peterson Meyers i Dianne Dumanoski- van publicar el voluminós Nuestro futuro robado (EcoEspaña editorial, amb el suport de Greenpeace, Vida Sana, Coda i WWF Adena), que era l’actualització, augmentada, dels advertiments fets el 1962, ampliant les conseqüències de la proliferació de la química de síntesi als éssers humans. Una bomba informativa que tothom hauria de llegir i de la que es desprèn moltes de les situacions que ara ens afecten: les malalties infeccioses, les expansions víriques, les disrupcions hormonals, trastorns dels processos normals de reproducció i desenvolupament humà, etc.
Si a això hi afegim la disseminació radioactiva –fruit de les explosions nuclears a l’atmosfera i al subsòl i de les centrals en funcionament-, així com la combustió del carbó a les tèrmiques i dels derivats del petroli al gran parc automobilístic, podem fer-nos una idea del còctel de gasos tòxics que respirem, fruit de la manipulació interessada de tota la producció econòmica: de l’agricultura i l’alimentació a tots els processos industrials, on intervenen la majoria de productes químics de síntesi, allunyats del vell aprofitament rural dels minerals naturals de la terra.
I jo em pregunto: hi té alguna cosa a veure aquesta pandèmia del coronavirus amb les activitats de l’anomenat Club Bilderberg? Aquest Club va ser fundat a Holanda, el 1954, per part de grans dirigents polítics i financers dels Estats Units i d’Europa (entre els quals els Rockefeller, Rotschild, Kissinger i altres “ànimes pietoses” de similar calanya), així com per diferents entitats de l’ONU, com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, disposats a crear, justament, un Nou Ordre Mundial fonamentat en l’unitarisme capitalista controlat per unes poques grans companyies de serveis bàsics i en la destrucció dels Estats (i sobretot d’Europa) tal com es van concebre després de la Segona Guerra Mundial.
Les conseqüències del que estem vivint (grans tensions a Europa, recessió econòmica, crisis migratòries i augment de l’atur) semblen indicar que els del Club Bilderberg, l’única pàtria dels quals és el dòlar i acumular encara més poder efectiu, s’estan sortint amb la seva, provocant el que volen en la seva infinita perversió: desconcert a tots nivells i, com sempre, un infinit dolor entre els més desvalguts.
