HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLa paradoxa fonamental de les societats humanes

La paradoxa fonamental de les societats humanes

En el seu diari personal, León Tolstoi va escriure el 1891: “Semblaria que no és difícil [treballar junts]: les abelles i les formigues ho fan… Abans que la humanitat aconsegueixi organitzar-se les formigues i de les abelles, ha d’arribar de manera conscient a… no barallar-se per ximpleries, no menjar sense fam, no fornicar, i només llavors podrà arribar conscientment a l’estat de les abelles i de les formigues…”.

Aquest desig de Tolstoi és il·lusori. Edward O. Wilson a La conquista social de la tierra (2012) explica que els humans tenim societats “eusocials”, és a dir, constituïdes per membres de grups en els que conviuen vàries generacions, membres disposats a realitzar actes altruistes. Les societats humanes són comparables, en aquest aspecte, a les societats de formigues, abelles, vespes i tèrmits. Però afegeix que existeixen diferències importants entre els humans i els insectes, fins i tot si deixem de banda la cultura, el llenguatge i la intel·ligència dels humans.

La diferència fonamental deriva de la composició genètica de les societats humanes i les dels insectes. Els gens dels insectes eusocials no varien entre els membres de la colònia. Les castes són formes plàstiques creades a partir dels mateixos gens. Pel que fa a la selecció natural, les colònies d’insectes són operativament només la reina i la seva extensió fenotípica en forma d’ajudants que funcionen com a robots. La selecció en les societats d’insectes és a nivell dels grups. Les colònies competeixen per sobreviure, ja que les colònies difereixen genèticament entre si (per la intervenció dels mascles que fecunden a la reina), però no dintre de cada colònia.En el cas de les societats humanes això és del tot diferent. Els éssers humans som mamífers, i en el cas dels mamífers, degut a la complexitat de la seva reproducció, és impossible que tots els membres de la societat tinguin els mateixos gens. Per això, en les societats humanes, hi ha competència individual dins dels grups per tal de reproduir-se, és a dir, que els humans estem sotmesos a la vegada a la selecció de grup (entre bandes, clans, tribus, ciutats, estats, imperis, etc.), com els insectes, i a la selecció entre individus dins dels grups, a diferència dels insectes.

En conseqüència, les societats humanes es constitueixen mitjançant el joc entre l’egoisme individual i la cohesió grupal, sempre en un equilibri inestable. Com explica Wilson: “Hi ha una guerra inevitable i perpètua entre l’honor, la virtut i el deure, productes de la selecció de grup, d’una banda, i l’egoisme, la covardia i la hipocresia, productes de la selecció individual, de l’altra. (…) Gran part de la cultura… ha sorgit del xoc inevitable entre la selecció individual i la selecció de grup.” Compatibilitzar-les és força difícil, i la història humana ens explica a bastament aquestes dificultats.

Per tant, sembla que les societats humanes són un camí nou en l’evolució, un experiment d’un nou tipus de societat basada en la cooperació, els llaços socials, les tecnologies i les cultures.

La religió ens dóna exemples de com la humanitat s’esforça per resoldre aquest problema fonamental: ¿què són els “manaments” de les religions – honraràs el pare i la mare, no robaràs, no mataràs, no fornicaràs amb la parella del proïsme, no donaràs fals testimoni, etc.- sinó un intent d’ajustar el comportament individual a les necessitats socials? Frans de Waal publicava el 2014 Evolved Morality un volum de debat col·lectiu sobre si les religions han permès que les societats continuessin prosperant malgrat les tensions internes, possibilitant la cooperació entre els membres de cada comunitat.

Harvey Whitehouse i altres han publicat a la Revista Nature el 2019 un article en què conclouen que inicialment “les pràctiques rituals eren més importants que el contingut particular de les creences religioses”, i que “els déus moralitzadors segueixen —en lloc de precedir— els grans augments de la complexitat social”, de manera que “els poderosos ‘grans déus’ moralitzadors i el càstig sobrenatural prosocial tendeixen a aparèixer només després de l’aparició de ‘megasocietats’ amb poblacions de més d’un milió de persones”. En concret, el 2800 aC, a Egipte, trobem el primer exemple de religió institucionalitzada que contribueix a mantenir l’ordre social.

Segons Francis Fukuyama, a Los orígenes del orden político (2011), la predisposició humana a donar significats a les normes de comportament, pensament i acció se sustenta sovint en els models mentals de tipus religiós que van ajudar a mantenir la cohesió dels imperis multiètnics i de les societats complexes. Les societats humanes, sosté, van desenvolupar creences polítiques, pràctiques morals i formes de vida a partir d’aquí.

De tota manera, la conflictivitat entre els individus i la comunitat es dóna en totes les circumstàncies, en tots els períodes de la història. Per això és tan difícil que puguem realitzar una utopia que elimini aquest conflicte de fons. En tots els casos segueix subsistint la possibilitat de l’individualisme i l’egoisme en bona part dels éssers humans, que busquen la manera d’imposar els seus desigs i la seva voluntat per sobre dels altres, siguin quines siguin les condicions socials que hàgim tractat de crear.
L’única manera de fer front a aquest problema són els ‘contrapesos i salvaguardes’, entesos com a metàfora d’una manera prudent d’organitzar la societat. En paraules d’Isaiah Berlin a El estudio adecuado de la humanidad (1997): “les col·lisions, si no es poden evitar, sí que es poden suavitzar. Les pretensions poden equilibrar-se… El millor que es pot fer, per regla general, és mantenir un equilibri precari que impedirà que sorgeixin situacions desesperades, eleccions intolerables: aquest és el primer requeriment per a una societat decent… I per descomptat, no hem de dramatitzar la incompatibilitat de valors: hi ha molt d’acord general entre persones de diferents societats i durant llargs períodes, sobre el que és just o injust, el que és bo i el que és dolent. (…) Si no hi ha valors universals, almenys hi ha un mínim sense el qual les societats amb prou feines podrien persistir.”

Albert Camus, en el discurs de recepció del Nobel (1957) deia: “Cada generació, sens dubte, es creu predestinada per a refer el món. La meva sap, no obstant això, que no podrà fer-ho. Però potser la seva tasca és major. Consisteix a impedir que el món es desfaci.” En L’Home Rebel (1951) afirma que la rebel·lia evita la tirania per la seva defensa de la llibertat. I escriu que, qui és rebel·la, “oposa el que és preferible al qual no ho és”. La rebel·lia afirma uns valors en el nom dels quals actua, i cal tenir en compte que si no es basa en la comunitat del que és humà, en la dignitat i la llibertat compartides, probablement acabarà convertint-se en tirania.
Una conseqüència de la paradoxa a què ens referim és que l’individualisme accentuat afavoreix l’èxit dels individus que el practiquen dintre del grup, però fa que fracassi el grup. Els individus que treballen a favor del grup, fan que aquest tingui èxit, però ells, com a individus, queden afeblits davant dels membres del seu grup que practiquen un egoisme sense complexos. Per això cal trobar un cert equilibri, per fer compatible el bé simultani dels individus i del grup.

Per exemple, Xina va perdre el liderat mundial per excés de predomini de la societat sobre els individus, i ara té èxit perquè ho ha reequilibrat. Al revés, Europa va tenir un bon equilibri després de la II Guerra Mundial, i ara l’ha perdut per un desaforat individualisme que l’ha fet vulnerable davant de la competència de les societat orientals.

Arthur Schlesinger jr., va desenvolupar una concepció dels cicles polítics en els quals hi havia períodes de predomini de les polítiques en favor de les activitats privades seguides per períodes de predomini de les polítiques de reforçament de les activitats públiques, en una espècie d’oscil·lacions entorn d’una línia d’equilibri mai estabilitzada del tot. Potser el mateix passa amb la successió de períodes de predomini de l’individualisme i períodes de predomini de la comunitat, en les seves diferents formes. I no sembla que aquest conflicte tingui un final pròxim, tan sols es pot anar esmorteint amb el desenvolupant de la subjectivitat humana i de les institucions i les estructures socials.

I amb la maduració d’aquestes subjectivitats i societats, es pot anar trobant un millor equilibri entre individus i comunitat. Steven Pinker a En defensa de la Ilustración (2018) mostra el progrés secular: “els canvis que tenen lloc en l’escala temporal del periodisme sempre mostraran alts i baixos. […] Però quan ens distanciem… veiem que els indicadors del progrés humà són acumulatius: cap exhibeix un caràcter cíclic en el qual les pèrdues anul·lin indefectiblement els guanys. […] La història ens ensenya que els costums bàrbares no sols poden ser reduïdes, sinó bàsicament abolides, i perduren, com a màxim, en uns quants reductes d’ignorància. […] Altres xacres són més difícils d’eliminar, ja que depenen del comportament de milers de milions d’individus… més que de les polítiques que s’adopten… Però fins i tot si no s’esborren de la faç de la Terra, poden seguir reduint-se”.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

8 + 2 =

Últimes notícies