Avui comencem la primavera. L’espectacle de la naturalesa pareix contradir-se amb els sentiments que ens omplin el cor a la tardor de la mateixa vida. Les vivències personals, i les lliçons que va donant-mos l’experiència, poden ajudar-nos a superar el pas del temps, intentant quedar-mos en el millor que anéssim recollint.
Em pregunto: és possible la primavera a la tardor de la vida? Pareix contradir-se. Mentre la llum dels més grans es va apagant, la força de la naturalesa intenta posar vida als anys. Una vida que s’ha de renovar, passant de la foscor de l’hivern a la claror de l’estiu.
És la lliçó de la vida, que ens hauria de fer sentir contents. Als vells, per haver donat el millor que hem sapigut de la nostra experiència. Als joves, per acceptar lo bo i superar aquelles lliçons que preteníem donar-los i que no han agradat.
És difícil, com està la societat, transmetre alegria, esperança, llum. Però és necessari, imprescindible inclús, davant els problemes actuals. Parlar en positiu davant de la covid, l’atur, els joves sense feina, els autònoms arruïnats… Com deia un dels meus nou nets: “Això és més dur que picar pedra, iaia”. Tenia raó, ho sé, però resulta més útil intentar-ho que no fer res.
Quan molts amics em diuen pesada, amb raó, els hi dic: “Sabeu què? Pensar en els altres em fa sentir bé, ens fa sentir bé”. Avui mateix m’estava mirant la relació dels voluntariats premiats per l’associació “Dona’m la mà”, i m’ha omplert de goig veureu que, durant 20 anys, havíem premiat totes les associacions que han lluitat per les necessitats dels tortosins: Creu Roja, Càritas, Atzavara-arrels, Sant Gil, Banc dels Aliments, Casa d’Acollida, Compartim, PDE, l’Orfeó Tortosí, etc.
Ajudar els altres ens posa vida als anys, perquè els anys a la vida els va posant ella mateixa.
