La revora dels límits

Avui debuto com a opinador al Setmanari l’Ebre. Em fa il·lusió i respecte. Exposar públicament una cosa tan íntima com un pensament, em planteja dilemes, em causa preocupacions: Interessarà a algú el que diré? Sabré com dir-ho? Si l’èxit es mesura pel nombre de persones que llegisquen l’article, serà legítim parlar de temes controvertits, buscar el click-bait? Puc ser irreverent? Puc pensar a amollar excrements propis sobre la Sagrada Bandera Espanyola, a nivell literari o al mig del carrer, i contar-ho després aquí? O dir que els reis d’Espanya exerceixen drets medievals sobre el poble, just en el moment que llegiu això? Puc fer una cançó explicant-ho? Algunes persones direu que la llei diu una o altra cosa, i que cal complir la llei, i que la llei i la llei. D’acord. I tot seguit, parlarem de límits. Els de la mateixa llei, els de l’humor, els de la llibertat d’expressió. Límits, la percepció dels quals canvia segons qui els té davant i que evolucionen a mesura que passen els anys i les èpoques.

Límits que troba cada generació si l’anterior no els ha sobrepassat i enviat al cementiri dels límits. Límits que representen la idea absurda que la societat és un organisme immutable. Els límits definixen la forma de les coses, i quan una societat desenvolupa pulsions com l’ànsia de llibertat o d’emancipació, són una cotilla estreta que l’ofega en el curs del seu creixement natural. I la deformen. I és clar, quan es mira a l’espill, no s’agrada, es queixa. I només amb molta sort sap veure que són estos límits els culpables d’allò que veu. Per tant, si ha d’haver-hi límits, que siguin mòbils: Hauríem de poder dir que el Borbó és un lladre i seguir caminant per un camí ample i net amb persones que criden el mateix i de cara a un horitzó comú, exemple de límit en moviment.

Eduard Carmona
Eduard Carmona
Poeta, rapsode, activista cultural i comunicador ebrenc
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

74 + = 78

Últimes notícies