“El aburrimiento te convierte en Sísifo. Subes tu piedra maldiciendo la subida, pero no consientes que nadie te la cambie por otra cosa. Quieres tu maldita piedra, con su mismo peso y su misma textura de granito. Achica los horizontes de una persona, limita su mundo, dale lo mismo cada dia a la misma hora. En unos años, rechazará todo lo que altere esta rutina que en verdad detesta, como se detesta a sí mismo”. Sergio Del Molino a La mirada de los peces.
Quan s’apropen períodes electorals com els actuals, ressorgeix en força un cert discurs victimista basat en trets identitaris, i que la majoria de vegades ens arriba embolcallat de tota una sèrie d’arguments que transiten entre el populisme i la reacció (sempre de manera descontextualitzada). Detectareu sense dificultat aquestes plomes de reconegut prestigi, pel seu llenguatge de traç gruixut i els seus axiomes repetits fins a l’esgotament: en primer lloc Madrid ens roba, per a continuar afirmant sense cap mena de vergonya com, la Catalunya independent es convertiria en la Baviera del sud (ens separen 16.000€ de PIB per càpita en dades de 2019). Així en brut, cal afirmar que aquestes són afirmacions falses, només cal anar a les xifres i les dades per a comprovar-ho, això sí, fugint de la càrrega emocional i l’apassionament que hi aboca la parròquia sobiranista.
Començaré dient que Catalunya és una Comunitat Autònoma mal finançada, i si ens atenem a una regla lògica sobre la que els experts hi coincideixen majoritàriament; el fet de pagar per PIBbens i serveis produïts en un territori durant un període de temps determinat-, i rebre per població, és millorable sense ser en cap cas un espoli. Els famosos 16.000 milions d’euros (fins a 20.000 milions llegia en aquest setmanari fa pocs dies), no apareixen en cap de les balances fiscals o de les simulacions publicades.
L’any 2015 el Conseller Mas Colell- un perfil gens sospitós de militància progressista i federalista-, va elaborar una simulació de pressupost de totes les administracions públiques a Catalunyatotes aquelles que ens doten de serveis i recursos als catalans i catalanes-, i l’excedent d’aquests comptes , segons Mas Colell, no arribava als 2.500 milions d’euros. El número dos de la Conselleria, Albert Carreras, un cop liquidat el pressupost va afirmar i reconèixer que el superàvit era inferior als 500 milions d’euros. Repeteixo, dades referents al 2015 que ens aportarien dos arguments; no hi ha indicis de cap espoli històric i, no crec que a dia d’avui i crisi pandèmica en tràmits de superació, les xifres hagin variat en quant a l’espoli a Catalunya que tant a aferrissadament defensa el sobiranisme militant. De fet, l’experiment del Conseller Mas Colell, una mostra de transparència i pedagogia fiscal, mai més ha estat repetit, el “Govern dels Millors” i els socis republicans van sortir en allau a desautoritzar el seu Conseller per donar arguments contraris a les seves tesi. Tota una prova de democràcia i transparència des del Govern.
Hi ha algunes afirmacions que no suporten la verificació, a Espanya ens hem dotat d’un sistema tributari progressiu, és a dir, qui més guanya paga més impostos – en totes les imperfeccions i llacunes que és vulgui-; model gràcies al que tenim uns serveis públics universals i de qualitat que de cap altra manera serien sostenibles. Imaginem per un moment que aquells contribuents de Tortosa de major renda per càpita, volen segregar-se per a no pagar impostos i viure a la seva urbanització com a nucli de població diferenciat -hem de tenir en compte que aquest suposat col·lectiu ja accedeix als serveis del mercat privat mitjançant recursos propis-; mentre, aquells que menys ingressen haurien de seguir pagant impostos encara més penalitzadors, per tal de compensar el dèficit de recaptació necessari per a garantir els serveis bàsics. Entraríem en un escenari de més desigualtat, més fractura social, més desafecció. Als que pugueu titllar d’un pèl exagerat l’exemple, només cal que sigueu conscients dels efectes pandèmics en vides, quan els successius “Governs dels Millors” han desinvertit sistemàticament en salut pública els darrers dotze anys.
Normalment, aquests gurus de l’apocalipsi acostumen a posar-hi altres dades comparatives que acaben reforçant els seus arguments. Es comparen per exemple en les Comunitats Forals, les millor finançades de tot l’Estat sense cap mena de dubte però, obliden explicar com l’estiu de 1980 el “Pujolisme regnant” va rebutjar el concert per part del govern de la UCD, davant els dubtes i el perill de tenir que assumir una recaptació insuficient. A la vegada, i seguint amb el seu emmirallament fiscal, expliquen com el País Basc és la Comunitat Autònoma amb la renda per càpita més alta d’Espanya. Cert, Catalunya és la quarta a 2.000€ de diferència -Baviera encara queda lluny, fins i tot, per a Euskadi-. Eviten parlar de l’IPC interanual quan aquest és més alt al País Basc que a Catalunya (febrer 2022-23).
I per acabar-ho d’adobar, el seu biaix identitari i excloent els fa veure el fenomen migratori com un problema i una despesa. Aquests deixebles del mercat i la meritocràcia, lluint americanes de colors cridaners i pontificant des de Columbia, veuen als vulnerables com una despesa innecessària als que s’ha d’emprar com a força de treball a preu de saldo, per a després expulsarlos de la zona de confort a la que només ells tenen dret. Sortosament, no són majoria ni poden imposar les seves tesi.
Acabant d’escriure aquest article llegeixo unes declaracions de la secretària general d’ERC, Marta Rovira, on explica que la consulta de l’1-O no va tenir legitimitat interna ni reconeixement internacional. El pas del temps possibilita l’anàlisi assenyat d’un passat nefast.
