Un dels problemes d’aquesta societat és la manca de memòria històrica, i aleshores és quan es produeixen veritables barbaritats. Això és evident, lamentablement massa sovint, quan es parla del CAT (Consorci d’Aigües de Tarragona, per abreviar la denominació oficial de Consorci Concessionari d’Aigües a Ajuntaments i Indústries de Tarragona, CCAAIT).
Ja en el seu origen, la concepció del projecte que va dibuixar Antoni Faura a finals dels anys 1970, aleshores diputat tortosí d’UCD que va defensar fins l’aprovació el juliol de 1991 de la llei 18/81 coneguda com la Llei del mini-transvasament, partia de criteris que ara se’n dirien sostenibles, un terme que no existia. Aquesta llei, a més, v barra el pas a qualsevol gran transvàs a Barcelona.
Per primer cop s’aconseguia no malbaratar l’aigua dels regants, se’n perdien de l’ordre de 12 m3/segon pel mal estat dels canals amb més de cent anys de funcionament. Amb el revestiment dels canals es podia dotar un cabal d’un terç de les pèrdues fins un màxim de 4 m3/segon -la meitat de cada canal- per als ajuntaments i indústries de la província, especialment del Camp de Tarragona que patien restriccions (a Reus de més de dotze hores al dia) o tenien els aquilífers salinitzats (com Tarragona). I tot això sense detreure aigua directa del riu.
La regulació està establerta per una Llei de les Corts, i qualsevol modificació implica la de la llei; per tant, mai el CAT podrà passar dels 4m3/s, ni portar aigua fora de la circumscripció de Tarragona. Una garantia molt important.
Aquest és el punt essencial. La Llei 18/81, que regula la concessió per 75 anys (fins a l’any 2056, encara en falten 34; o ja en portem 41), estableix ben clarament que no dóna concessió de l’aigua del riu, sinó que obliga a finançar (mitjançant un impost sobre l’aigua concedida anomenat “cànon de regulació”) unes obres de millora als canals de les Comunitats de Regants per reduir pèrdues i permet destinar l’aigua recuperada, amb un màxim de 4 m3/s, a abastar ajuntaments i indústries de la demarcació de Tarragona, també de l’Ebre (el propi Ajuntament de Tortosa).
La concessió és de 3,856 m3/s, equivalents a 121,6 Hm3/any. Un altre aspecte rellevant de la sostenibilitat, com a compromís durant tota la història del CAT i pel qual es treballa constantment, és l’eficiència en la gestió. Això fa que entre els consorciats, 72 ajuntaments (que representen el 80% de la població de la demarcació i el 63% de l’aigua distribuïda pel CAT) i les 25 indústries (que consumeixen el 37% de l’aigua, un consum que ha anat disminuint per la incorporació al seu circuit d’aigua regenerada), es distribueixen 74 Hm3 anuals; és a dir, encara en queden 47 per arribar al límit de la concessió.
Els 402 kilòmetres de canonades, juntament amb les instal·lacions i infraestructures van constituir l’obra més important del segle XX a la demarcació. Rellevància especial té l’esperit de recerca per la millora continuada. En uns casos ha comportant el reconeixement internacional d’algunes accions, en d’altres ha portat a l’estalvi econòmic, com el programa de gestió del consum energètic. Amb els laboratoris, mai s’ha escatimat en la inversió ni en pressuposts per garantir la potabilitat de l’aigua, fins a obtenir una certificació ISO de qualitat alimentària. Això és molt rellevant tenint en compte que el tram final de l’Ebre, després de gairebé mil kilòmetres de recorregut, és més una claveguera; per tant el CAT fabrica aigua potable.
Finalment el preu. Si cadascú pensa al preu que paga per una ampolla o una garrafa d’aigua i compara el preu de mil litres que factura el CAT als consorciats, després de tots els costos integrats de potabilitzar i distribuir,…. s’adonarà de la magnitud del negoci de l’aigua embotellada, que alhora suposa un consum innecessari de plàstic. I és que la tarifa mitjana de consum és de 0,5393 €/m3. Si, no arriba a 0,54 € els mil litres, i això que enguany, per primera vegada en set anys, el preu de la tarifa mitjana de consum s’ha vist augmentat en un 2,87% a causa de la gran pujada del preu de l’energia elèctrica global i que suposa un 25% dels costos d’explotació.
Així que, en el Dia Mundial de l’Aigua siguem conscients de la necessitat d’un consum responsable i de no malbaratar un recurs finit. I no oblidem el treball que hi ha darrera de l’aigua que raja quan obres l’aixeta, que és de qualitat alimentària.
