Les casualitats van portar Joan Perucho a Gandesa. Va venir com a jutge de 1a instància, com hi hauria pogut arribar per qualsevol altra destinació. Per seves venes només circulava el món de les lletres; la poesia i la novel·la. Era llicenciat en dret, més per obligació que per devoció, i va acabar sent jutge de carrera perquè necessitava una seguretat dinerària per viure. Havia iniciat la carrera de notari que va abandonar quan els estudis no li permetien exercitar la poesia. Li satisfeia millor escriure, llegir històries, pensar en dracs i lligar personatges reals amb relats ficticis que exercitar la memòria per guanyar les oposicions notarials. Als 100 anys del seu naixement l’Ajuntament de Gandesa li prepara un homenatge per commemorar-ho, jo recordo com vaig conèixer el personatge.
Quan va arribar Gandesa, es va trobar amb una profunda depressió social i econòmica. Es va hostatjar a la Fonda Purna, atès per la Vicenta i Josep Maria. Al carrer Major encara hi va veure cases enderrocades per les bombes de l’aviació de la guerra civil, 18 anys després d’acabar la Batalla de l’Ebre. Els edificis estaven per pintar, els carrers, excepte els principals eren de terra, sense pavimentar. Els pagesos anaven amb la roba apedaçada i els diners no rodaven perquè n’hi havia pocs. Les famílies de la Terra Alta emigraren en massa. La majoria feren cap a Barcelona a conseqüència de les glaçades. Aquell febrer del 1957 es va arribar a menys 19 graus. Les oliveres s’havien gelat i es tardarien cinc anys a tornar a collir olives. Existien fàbriques de manufacturats de paper i cartró que ocupaven uns quants joves però no donaven feina per tots els que la necessitaven. Perucho va veure com els xiquets, anaven a l’escola, portant un tronquet de llenya per escalfar-se. Com els pagesos vestien garibaldines de color gris, calçaven avarques i una gran faixa embolicada al cos i cofats amb gorra negra que mai se la treien, ni per dinar, ni per anar a la taverna a beure el cigaló d’aiguardent barrejat amb mistela. Com en comprar un pa de quilo, el pastisser, donava “la torna” per complementar el pes o com adquirien les sardines de casc, aliment molt principal d’aleshores, la tia Cinta de Ca Fornós les embolicava en paper de diari. El va copsar el paisatge abrupte i aquella realitat social tan diferent de la que ell coneixia. I pel seu imaginari corregueren noves descobertes i fantasies que aviat les expressà als relats de les seves novel·les i a les poesies.
Molt aviat es va identificar i es va sentir atret pel nou ambient, com ho recordava escrivint sobre la Terra Alta, “… Hi vaig descobrir el sentit i la significació de l’existència i del món”. Tot era novençà per ell perquè de cada muntanya, dels murs de les cases, dels estrets del riu Canaletes de la Fontcalda, del Santuari de la Mare de Déu de les aigües calentes, de l’Horta templera on Picasso deixà imprès el cubisme dels quadres de La Fàbrica o La Processó al Covent, tot, li reflectia les fantasies que amb tanta saviesa exposaria, convertides en realitats creïbles de bo de bo. El cerç i la garbinada, noms dels vents tan diferents dels noms que coneixia de l’Empordà, que li cridaven poderosament l’atenció i els recordava a la rítmica poètica. La verema l’entusiasmava, com es collia el raïm a les vinyes de les Cendroses, com es descarregava pels carros estirats per les mules al Celler Cooperatiu de Cèsar Martinell, com es xafava i se separava de la rapa i el perfum que desprenia un cop fermentava que s’espargia pels aires dels carrers de Gandesa. I sobretot aquell vi brisat, fort i daurat que sovint traguejava, assaborint els mil gustos que hi trobava, acompanyat de la clotxa. Gaudia observant com els segadors batien els blats a l’era del Delme, i els xiquets pujaven al trill estirat pel matxo i els corrons tallants seccionaven la palla; mirant com amb les forques aixecaven la palla que separaven del gra aprofitant el cercet que bufava. Els noms d’animalons, com el fardatxo, nom àrab que li recordava la Serena mística de la Serra de Cavalls, actualment representat al mur exterior de la casa de Joan Girijalbo, gandesà il·lustre. Els menjars típics com les baldanes, o la matança del porc als carrers de Gandesa barrejat entre la cridòria de la gent, els xiquets i les mandongueres “ataviades” amb grans davantals quan remenaven la sang amb les mans que fluïa del coll de l’animal degollat pel matador. El mandongo posterior que li agradava freqüentar per anar a apamar les llonganisses i les botifarres de ceba. Tot ho escoltava i l’emocionava. Es barrejava amb la gent i els pagesos preguntant-los coses amb les respostes dels quals escrivia i entonava la fantasia del seu esperit. Viatjava arreu amb Ramonet, taxista corberà que residia a Gandesa, que li feia de guia i li explicava historietes, que reals o no, li agradaven escoltar i els reproduïa als seus relats. Tot el territori de les Terres de l’Ebre, il·luminava el seu intel·lecte fantàstic, i l’inspirava per escriure sobre les persones que coneixia com, Gerard Vergés, el poeta tortosí i amb qui va entaular una bona amistat. Ell li va descobrir els racons de Tortosa, la catedral, els carrers i sobretot la bona taula del Parador de la Suda on anava a dinar tot sovint.
Al jutjat de 1a Instància de Gandesa va conèixer a Rafel Navarro i Maties Sabaté, secretari i oficial, als que preguntà costums, contalles fantasioses, històries i relats dels avis; vivia un món nou que l’estimulava. Amb ells, havent dinat, anava al cafè, a la Societat Unió Gandesana, on es reunien els “senyors” del poble. Allí va conèixer els amics que foren inseparables; el metge Antoni Galván, el farmacèutic, Pablo Ruiz, el notari Manuel Ocaña, i altres secundaris, com l’alcalde, Josep Alcoverro o el comerciant, Josep Sol. De les contalles que li explicaven, l’obcecava la del general Cabrera que havia encerclat Gandesa a la 1a carlinada, i havia destruït el poble. Va voler conèixer la vida misteriosa del general i els seus passos pel Maestrat i la Morella que havia conquerit, sempre passant pel restaurant de Calaceit, la Fonda Alcalà. A Les Històries Natural reprodueix els seus companys com a líders dels liberals que defensaven el poble dels atacs d’en Cabrera. Contrastava la rústega vida de la gent, amb l’ambient del cafè dels senyors; allí parlaven i jugaven als escacs. Les contalles i les dites populars les recordava als seus llibres; “Corbera la foradada, Gandesa la flor del món, les costes de la Fontcalda per mi ben planes són” o el títol de La molt lleial, heroica i immortal Ciutat de Gandesa.
Tant s’hi va identificar, amb el poble de Gandesa i la seva idiosincràsia, que participava de la vida social atret per la fantasia que li agradava conrear; recordo quan juntament amb el metge Galvan i el farmacèutic Ruiz, foren els Reis Mags de la cavalcada i com repartiren els paquets dels regals des de l’escenari del saló de ball de la Societat. Assistia a Missa Major i a la processó de la festa Major al costat de l’alcalde, acompanyat per la guàrdia civil i els regidors, mentre sonava la música de la Lira Ampostina, i el bombo que timbalejava el metge Josep Fornós, gandesà il·lustre, i redactor de la revista El Llamp. Vivia el folklore del poble que l’atreia i els actes socials. Per Gandesa passejava els seus amics literaris, com Néstor Luján, elogiant la màgia que l’incitava el poble i els descobriments culinaris que gaudia.
Quan va demanar excedència de jutge, em va venir a veure. Em recordà les cròniques que jo escrivia a La Vanguardia i malgrat no haver tingut una relació directa, es va acomiadar amb afecte comentant els meus llibres i les meves col·laboracions periodístiques. El vaig obsequiar i dedicar el llibre Toponímia de Vilalba. Properament, Gandesa l’homenatjarà pel “Centenari Perucho” com en el passat l’honorà dedicant el seu nom al carrer on es construí el nou edifici del jutjat de 1a Instància.
