HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLo veritable no fa soroll

Lo veritable no fa soroll

Altre cop la neu damunt els camps, els teulats i les persones. Dilluns passat, al matí, llevar-se i sentir de nou el blanc silenci que cau del cel, que pacifica l’ànima i penetra d’aigua els sembrats. Gràcies, bon Déu, perquè entre tantes desgràcies terrenals i climàtiques -de les quals no tens la culpa, però te la donen-, ens regales, si el sabem aprofitar, aquest moment de recolliment i d’admiració contemplativa que relliga en un sol sentiment la de naturalesa exterior i la nostra realitat més íntima.

Altres cops, a la Terra Alta, ho he experimentat, ara hi torno. Any de Neu, Any de Déu, deien els vells, posant l’ull en les benefactores conseqüències de la nevada, amb els flocs caient lentament i en silenci sobre els sembrats, on l’aigua també entrarà sense fer soroll i permetrà les futures semences del temps de les flors i els fruits.
Meravella de la terra i el cel, del cicle de la vida, del pas de les estacions, que encara ens donen motius d’esperança, malgrat les profundes pertorbacions humanes que els infligim. I és que, com deia el gran filòsof francès, del segle XVII, Blaise Pascal: “L’home es cansarà abans de rebre que la natura de donar”.

Moments per a restar també, davant la blancor pura, en aquest silenci que parla, amb una emoció “continguda i fervent”, com volia el gran poeta i humanista Carles Riba.

L’agitada vida diària s’encalmarà, els nens no aniran segurament a l’escola, el tràfec viari anirà més a poc a poc, tindrem alguna dificultat per moure’ns -però no pas més, potser, que quan hem de fer llargues cues pels col·lapses circulatoris-, la realitat elèctrica i electrònica amb la qual vivim habitualment tindrà també, qui sap, alguna insuficiència de subministre, però aquests inconvenients meteorològics ens faran el gran servei d’aturar també, ni que sigui una mica, el temps de la nostra vida, i ens portarà a sentir i a escoltar, si és que no estem anestesiats del tot, el pressentiment d’aquesta mateixa terra i cel, sobre la qual i sota el qual vivim.

Després tot tornarà, com es diu, a la “normalitat”, una falsa normalitat dominada per tot el contrari d’aquest moment d’excepció hivernal, en què la naturalesa sembla dir-nos -lentament, en silenci, amb bella i benefactora forma- que lo veritable no fa soroll.

Quina gran lliçó! Els pagesos ho saben, els concentrats a les grans urbs ho desconeixen. Com escrivia el meu estimat Bladé: “Quan s’ha donat una mirada al món actual del soroll i de la fúria, no hi ha manera de regatejar la simpatia a l’home de la terra”.

I aquest home i dona de la terra -que sobreviuen, cada cop menys, amb més inconvenients climàtics i més injustícies econòmiques, derivades d’una economia de concentració financera a les grans capitals- fan com aquesta neu que cau lentament: saben que tot lo veritable no fa soroll, però quan lo veritable és negat per l’explotació, la cobdícia i, en definitiva, per la injustícia estructural, saben també que apareix el malestar social, el desordre complet (que ja va bé, i el promouen, els grans posseïdors del capital), el soroll ensordidor que impedeix viure humanament damunt la terra i sota aquest cel que ens envia, quan vol, silenci i lentes hores per contemplar la neu.

Xavier Garcia
Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 1 =

Últimes notícies