HomeEntrevistes“El veritable poder està en les persones, en les bones persones, que...

“El veritable poder està en les persones, en les bones persones, que s’han d’unir i organitzar-se”

Esta serà la meua darrera entrevista. I la faig a un home que s’ha deixat la pell en la seua passió, el periodisme i les Terres de l’Ebre.

Tenir passions està molt be, fa la vida més intensa, però em pregunto si paga la pena portar-les a este extrem. Per a ell segur que sí i a sobre s’ho ha passat molt bé “xeic, és que xalo molt”, em diu sovint.

Josep Maria Arasa ha estat un periodista que li ha tocat crear la seua pròpia feina per a poder exercir-la amb més llibertat. I ha estat un dels artífexs de la recent revolució que ha experimentat este territori en el món de la comunicació. Segur que no seria el mateix sense la seua aportació, segur. Josep Maria Arasa té l’ADN de periodista en estat pur, amb una extraordinària capacitat de feina, li dedica més hores de les que caldria a elaborar una notícia, un projecte o un mitjà de comunicació.

No gosaria definir un company d’aventures en esta obligada introducció, perquè ni seria objectiu, ni voldria ser-ho. Ell ja diu bastant en esta entrevista, sense pèls a la llengua, com ens té acostumats. Us ajudarà a comprendre el Grup l’Ebre, este territori i la seua gent i també algunes coses més de la seua personalitat. Era un deute íntim i personal pendent que no havia complert per manca de temps i no podia deixar la meua professió sense fer-lo realitat. I això faig.

 

Pregunta: Vas tenir ofertes més engrescadores per a la teua carrera periodística, però et vas decidir pel periodisme local. Per què?

Resposta: Si et referixes a la de treballar a TVE, a Barcelona, que va estar la més temptadora, et diré que llavors estava engrescat en un projecte, que em tenia atrapat i seduït. No era només redissenyar el setmanari l’ebre, volíem implicar-nos en la transformació d’un territori, la meua terra i això s’endinsava, s’identificava, amb els meus ideals. A sobre xalava moltíssim amb el projecte i amb la gent que el portàvem a terme. Les decisions les prenc amb el cor. Soc molt intuïtiu i no tinc més arguments en este tipus de dilemes.

P: Després de 30 anys dedicant-te als projectes que ara parlarem, amb què et quedes?

R: Amb la transformació radical que ha tingut el periodisme ebrenc, i estic convençut que sense la meua, la nostra participació, no hauria estat exactament igual

P: I a nivell personal?

R: També. Em quedo amb el que he fet, que ha estat el fil conductor de la meua vida. La família forma part de la meua intimitat.

P: Dis-me tres titulars que t’hagen emocionat de quan dirigies este setmanari.

R: Falten 63 dies per a la independència. Este va ser a finals del 2016, quan els partits sobiranistes la portaven al seu programa electoral. Ingenu de mi, pensava que era una mena de contracte que acabarien fent realitat sí o sí. Que tot estava més planificat i articulat.
El segon no és cap titular. El número 1.000 del setmanari portava només una foto excel·lent d’un pagès al bell mig d’un camp d’arròs, però és un treball que va suposar molt per a mi. Em va ensenyar a entendre els darrers 25 anys de les Terres de l’Ebre i va influir positivament en la meua carrera. Em va donar perspectiva. Des de llavors vaig ser millor periodista. També el 2016, quan es va aprovar l’Estatut de Miravet, que vaig escriure: Es trenca la província i neix la vegueria de l’Ebre. Estava absolutament emocionat que es complís una de les nostres línies editorials i dels meus somnis. Deixa’m dir-te un quart: La marxa blava a Brussel·les, que per cert va coincidir amb l’atemptat i enfonsament de les Torres Bessones. Va ser per aquella època.

P: I el més trist?

R: No va ser un titular, sinó una nota -no sé si dir-li editorial-, per la mort de Viky Curto. És el més trist que mai he escrit i recordo que ho vaig fer plorant…

P: I el més divertit?

R: No recordo un titular que em fes riure, però sí notícies que em fan pujar l’adrenalina, que em motiven.

P: Ja. Per exemple?

R: La del cop d’estat a Joel Bonet o la del 18 de juny del 2004 quan la derogació del transvasament. El divertiment ho recordo més en experiències personals, com les visites a Brussel·les i Estrasburg. Mira, ara que parlem, m’hauria agradat fer política europea, que és la més autèntica i real.

P: En quin moment t’has emocionat.

R: Jo soc dels que plora mirant pel·lícules. En canvi quan escric o llegeixo em torno introspectiu i diuen que faig cara d’absort. Vull dir amb això que les emocions se m’activen més amb els audiovisuals i potser això explique que inconscientment o no, m’haja adaptat prou bé al món de la tele. I emocionar-me de veritat, és quan poso en marxa projectes engrescadors com la sèrie Tremolors, que per cert, va arribar a Canes. Xalo mentre ho penso, quan ho planifico i quan estic immers en l’execució. Vaja en tots els moments.

P: I la segona tele que ens aportarà?

R: Serem un canal temàtic dedicat a la informació general, l’esportiva i turística.

P: Creus que ha valgut la pena l’aposta inicial? En què has contribuït al canvi?

R: Ha canviat i molt. No tant com esperava, la veritat. Jo crec que quan vaig arribar l’espai de la comunicació era un camp de terra, ple de clots i de pedres i avui podríem dir que, com a mínim, s’ha aplanat i és de gespa artificial de molta qualitat.

P: I a nivell sociopolític ha canviat alguna cosa?

R: Sí, moltíssim. Estem parlant de finals dels 80 i han canviat moltes coses.

P: Destaca-me’n dos.

R: El vocabulari de la gent ha incorporat el concepte de Terres de l’Ebre i tot un imaginari al seu voltant que no existia en absolut. Llavors estàvem construint un projecte de comunicació que, ni en les millors de les prediccions, podia suposar que és el que és. El salt que vam fer a partir del 2013 no me’l podia imaginar. Ha estat espectacular.

 

P: No creus que s’han devaluat una mica i en general, els continguts periodístics?

R: Home és veritat que disposem d’una infraestructura que no s’acaba d’aprofitar i et provoca una certa frustració.

P: Com ho expliques?

R: Per a fer un bon periodisme a les Terres de l’Ebre has de barrejar vida i professió, amb una dedicació constant i plena i això només ho vam fer una generació concreta. Llavors eren unes altres circumstàncies. Jo crec que li has de posar molta passió per a fer esta feina i avui en dia es conformen en ser bons professionals, però també volen tenir vida. I ho entenc.
Potser molts dels bons periodistes han preferit dedicar-se als gabinets de premsa i similars que no cremar-se darrera la notícia. La qualitat de vida és molt important i jo, natros, les hem menyspreat.

P: Ara no s’impliquen tant?

R: No tant. Però ho entenc. Això és un treball i no et pots deixar la pell com ho fèiem nosaltres.

P: Es reduïx a un problema de canvi generacional?

R: Em costa admetre això de forma tan radical. Jo ho matisaria. Els jóvens han aportat tècnica, un ús de la llengua perfecte, un coneixement bestial de les noves tecnologies i xarxes socials, però potser els hi fa falta més implicació, més passió.

P: Tu ets dels que creus que a les redaccions és indispensable un periodista veterà?

R: Estic convençut. Per dos motius. Per la seua agenda de telèfons i per la perspectiva que tenen de la realitat, pel backgraund. També per la seua finesa en els matisos, en els grisos.

P: Com eren les Terres de l’Ebre en aquella època. Estem parlant d’una època de canvis, com ara. Fes-me una foto.

R: Parlem de finals del 80, on teníem lideratges una mica paternalistes, per no dir caciquistes. En realitat era un fenomen que va estar molt present durant tot el franquisme i gran part de la Transició. Potser és característic de les zones rurals…

P: Trobo que li falta alguna cosa, a aquesta foto…

R: Sí, tens raó, en aquell moment hi havia una escassa visió estratègica i poca intel·ligència per captar o retenir talents. Ara es parla de despoblament i fuga de talents, però ens ve de llavors.

P: I ara, com som?

R: És encara pitjor. Trenta anys després tenim més tecnologia, mòbils, wifi, estem connectats al món, disposem de més mitjans tècnics però continuem gairebé igual, sense capital humà, ni visió estratègica. És una llàstima que ebrencs del nivell de Germà Bel, Lluís Salvador o Ferran Bel, però te’n podria dir uns quants més, no estiguen al territori, com a dirigents o com assessors i cada dia els veig menys vinculats amb nosaltres. Més allunyats…

P: El periodisme d’aleshores era més independent i combatiu?

R: Vaig llegir fa temps un titular que l’he tingut de pensament de capçalera i que venia a dir que els mitjans de comunicació són independents sempre que ho siguen econòmicament.

P: Llavors tampoc eren independents econòmicament…

R: Jo crec que erem autosuficients i quan et posaves a escriure l’única influència que tenies era la teua consciència. La pressió econòmica o política t’arribava quan ja ho havies publicat.
Avui en dia el poder ha sabut reinventar-se i disposa de mecanismes per a influir en la premsa, a través d’assessors, caps de premsa, tuits i pareix que el periodista està més condicionat.

P: Però al final tot és qüestió de persones i d’actituds.

R: Exactament. Mira al final el periodisme el fan les persones. Saps què vull dir? Per tenir independència també cal ser valents. En l’època dels 80 vaig trobar gent audaç que em va contagiar. Els de la Cooperativa la Finestra. Però ja et dic, també és una qüestió conceptual, avui la gent ho veu com un treball i no va més enllà. No sé si m’explico.

P: Creus que estem vivint una involució en termes de llibertat d’expressió i de qualitat democràtica?

R: Jo no ho crec. No crec que siguen millor els anys 80 i 90 que el que tenim ara.

 

P: No hi ha més censura? Hi ha artistes que s’han exiliat per una cançó?

R: Als 80 s’enterrava gent amb calç viva… Jo crec que la pregunta que fas està viciada. Com si fos influïda pel soroll d’una caixa de ressonància que s’apropa més a una fake que a la realitat.

P: Ningú no discuteix el paper de la premsa per a la bona salut de la democràcia, però tothom té la temptació de controlar-la. Nosaltres vam haver de conviure entre el conflicte amb el poder i el negociar subvencions. Com es menja això?

R: A partir d’un profund posicionament ètic.

P: Com definiries el moment de la premsa nacional? Les xarxes li resten influència social?

R: Fins fa poques setmanes pensava i hauria afirmat que el periodisme estava ferit de mort. Ara penso que potser està a l’UCI, però que tard o d’hora se n’acabarà sortint. Però estic decebut, la veritat. Ja no és una eina de transformació social. És una altra cosa. Però jo encara continuo treballant i no he baixat del carro. La veritat és desmoralitzador veure com les persones influents van a toc de tuits i els periodistes es dediquen a seguir els fils de determinades personalitats. Desanima bastant. A partir d’aquí no sé què dir-te. Els valors hi són i sortiran algun dia. No pot haver-hi una societat sana sense periodisme.
I em pregunto, com és possible que ara en què els ciutadans poden ser emissors de notícies, com potser que el poder tinga més control social que mai? Serà qüestió dels algoritmes? No ho sé, xeic.

P: Com es pot lluitar contra les fake news? O és impossible? Sempre n’hi ha hagut, però és que ara es propaguen més fàcilment.

R: Es tracta d’exercir de ciutadans, d’ocupar llocs de responsabilitat, de mantenir una posició ètica, conseqüent i humanista. El poder sempre va a la seua. Ara dedica esforços en controlar el panorama mediàtic i proliferen les fakes i els experts els hi fan guanyar eleccions, però tot depèn de l’actitud que tingues tu davant d’això. El veritable poder està en les persones, les bones persones, les quals s’han d’implicar més. I unir-se, organitzar-se. O no ho canviarem. Això es una lluita contínua i interminable.

 

P: Per a oxigenar l’entrevista fem un joc si et sembla. No és cap novetat. Jo et dic un nom i tu em respons de manera immediata amb la primera paraula que et vinga al cap. Si reflexiones perd la gràcia… D’acord?

R: Digues

P: Adam Tomàs.

R: Transparent.

P: Carles Puigdemont.

R: Víctima.

P: Ferran Bel.

R: Empollon.

P: Angela Merkel.

R: Conservadora.

P: Santiago Abascal.

R: Putrefacte.

P: Meritxell Roigè.

R: Resolutiva.

P: Quim Torra.

R: Forçat.

P: Lluís Salvador.

R: Introspectiu.

P: Xavier Faura.

R: Simpàtic.

P: Pedro Sánchez.

R: Instintiu.

P: Jordi Jordan.

R: Insegur.

P: Emmanuelle Macron.

R: Obsessionat.

P: Enric Roig.

R: Creatiu.

P: Pablo Casado.

R: Doctrinari.

P: Joan Roig.

R: Venedor.

P: Donald Trump.

R: Satanàs.

 

P: Vicent Beguer.

R: Estricte.

P: Boris Johnson.

R: Flipat.

P: Què és el que més valores de la teua trajectòria professional…

R: La meua honestedat en el debat en mi mateix

P: Jo sempre he admirat la teua capacitat de feina

R: També, però jo ara ho veig com un defecte, perquè m’he convertit en un malalt de la feina.

P: Fa anys que et dic que, a més que un bon cronista, podries ser un bon novel·lista. Has pensat seriosament a escriure una novel·la o un llibre de contes?

R: Ma filla em diu: Papa només rius i estàs content quan escrius. I ara, després de tanta gestió trobo seriosament que ho necessito i tinc ganes de fer una columna, cròniques… La novel·la són paraules majors. Soc alumne de Pérez Bonfill i ell deia que si no havies llegit els grecs no podies dedicar-te a la literatura…

P: Tenim els millors productes de la terra i el mar, cuiners de prestigi, història, paisatge, monuments, singularitat cultural, som reserva de la biosfera, però tanmateix ens estem despoblant. Com ho expliques això?

R: Els nostres dirigents, els que ens administren els pressupostos, són els que poden revertir la situació i crear dinàmiques noves

P: Com t’agradaria que et recordessen?

R: Com un periodista que ha construït els seus propis mitjans de comunicació perquè volia cohesionar la seua terra.

P: M’agradaria que fesses un resum del que va estar el grup l’Ebre en la història d’este territori

R: Ha estat un grup de professionals que han ajudat a nàixer les Terres de l’Ebre reals, insisteixo, les reals. Però a més ho han fet amb una autèntica proliferació mediàtica, social i cultural que difícilment conec cap altre lloc de Catalunya on es puga trobar un exemple com este tan fefaent i excepcional.

P: De què et sents més orgullós, de la feina de periodista o d’haver creat molts llocs de treball en una zona com esta, en què difícilment podien viure quatre professionals d’este sector?

R: He xalat més fent de periodista i em sento més orgullós no tan pels llocs de treball, però sí en la creació de mitjans de comunicació.

P: T’atreviries a definir en una sola frase la gent de l’Ebre?

R: És àcida, noble, treballadora i… una altra cosa… poc emprenedora.

P: I a la nova generació de polítics?

R: Són un reflex de moltes dècades de despoblament continuat i d’una falta d’ambició preocupant. I també d’una manca d’actuació estratègica, que considero delirant i extremadament censurable.

P: Als seus antecessors?

R: Van viure i van poder justificar-se perquè venien de cobrir les necessitats primàries, però no van saber posar els fonaments de forma adequada per a construir un futur més sòlid. I per això tenim el que tenim.

P: I una última qüestió: Quin titular li posaries, al present de les Terres de l’Ebre?

R: Les Terres de l’Ebre són un bucle.

Redaccio
Redaccio
Periodistes
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

60 + = 68

Últimes notícies