HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catL’onomàstica i el despoblament a les comarques de la Diòcesi de Tortosa...

L’onomàstica i el despoblament a les comarques de la Diòcesi de Tortosa (II)

Tenim noms de lloc que ens han arribat de molts segles passats, com Irto, Ebro, Caro, Pàndols o Tormo que, de ben segur són protohistòrics. El meu poble en temps dels ibers, i que potser s’arrossegava de civilitzacions molt anteriors, es coneixia per Gant-Zetzar. Amb l’entrada dels romans es canvià per Georgium i des de fa més de mil anys se’n diu Gandesa. Els romans ens donaren la seva llengua, que adaptaren els nous repobladors arribats del centre d’Europa, els gots i visigots, i en canvi reposaren el nom antic, Gant-Zetzar, adaptant-lo a la pronúncia actual; Gandesa. Això és història. En tenim altres exemples, com la partida de terra del nostre terme municipal, la Cendrosa, que ens explica com els romans, dos segles aC, cremaren els habitacles dels ilercavons que vivien davall dels castell del Coll del Moro, per les cendres que s’hi trobaren en temps posteriors, i per això li donaren aquest nom. Però tenim altres topònims, com Calar (castell), Guardiola (riu), Domenge (propietat dominical o del senyor), Vicaria (propietat del Vicari), Pla d’en Senyor (propietat del comanador), Plana Carnissera (on hi hagueren morts d’una batalla), Pedrera (on s’extreia la pedra), Codonyols o Perdigons (on la terra està barrejada amb pedra rodona de riu), Coll de les Forques (on s’enforcaven els reus), la Creu de la Saboga (on un venedor de peix, perdut, va retrobar el camí una nit d’una gran nevada) o Algars (coves). Són noms que expliquen detalls històrics dels passat.

Igualment, topònims com cognoms van canviant amb el pas dels temps. Els topònims, perquè en canvien els propietaris i la gent en diuen el nom de l’actual; desapareix el nom de Serra de Valls, l’antic propietari, i apareix el de la Serra d’Elies, l’actual. No és el mateix amb el nom de les grans partides de terra dels nostres termes. I el motiu és que eren grans propietats, moltes de les quals tenen els noms que se’ls donaren al moment que els Templers les lliuraren repartint els termes municipals, amb les faneques que corresponien, estipulades a les Cartes de Poblament. En següents generacions s’anaren fraccionant entre germans, o per vendes a tercers, o per herències. En aquell moment, a les escriptures i als censals hi apareixia el nom de la partida, que és la pròpia de la zona i el nom del comprador advertint que aquella finca està situada a la partida concreta, i delimita pels quatre costats amb els noms dels corresponents veïns. Queden grans partides, com l’esmentada anteriorment de la Cendrosa, o altres, com Coma d’En Bonet, Corral d’en Claret, Coll de Batea, Piló d’en Borràs o Coma d’en Pou. I així resta el nom del propietari (poques vegades l’anterior i gairebé sempre l’actual) emmarcat dins la gran partida que preval de segles amb el nom inicial.

A la nostra diòcesi en tenim un de ben singular, de nom, conegut més enllà de les nostres fronteres i que a més ens identifica i ens remarca la personalitat. Es tracta del riu Ebro. Ebro és el nom que apareix a tots els documents dels segles passats, i així ho tinc documentat fins a darreries del segle XIX. Personalment crec que s’hauria de mantenir Ebro i, encara avui, parlant amb la gent del territori, la gran majoria en diuen Ebro. No és el mateix enraonant amb la gent jove que han estudiat o amb els catalanitzats, ja grans, que han desviat el nom original que sempre havien sentit a les seves cases i ara l’han rebatejat amb Ebre. Carreres Candi, en el seu llibre sobre les canalitzacions del riu, en diu Ebre, a principis del segle passat. L’Institut d’Estudis Catalans el dona per bo i ara ja en diem, els polítics, els professors, els estudiosos i naturalment els alumnes dels instituts, Ebre. Els confesso que interiorment en tinc un càrrec de consciència de pronunciar Ebre. Però quan escric articles o llibres ja no m’atreveixo a dir-ne Ebro, que és com s’hauria de continuar coneixent i escrivint. Trobaran articles meus, però, dels que publico en diferents periòdics cada setmana, que hi ha cops que escric Ebre, però advertint que s’hauria d’escriure Ebro, com a topònim correcte. Així ho vaig advertir al meu llibre, Vocabulari de la Terra Alta, amb proves documentals i, com a membre de la Junta directiva de l’Òmnium, n’he fet esment i accions. El meu propòsit mai ha reeixit i ja ha quedat institucionalitzat com a Ebre. És com picar sobre l’acer; el canvi ja s’ha produït i tothom el dona per bo!
Ebro és una paraula que algú va interpretar com a castellana. Un cas semblant és Tormo, Irto o Caro. Ebro per Ebre no sona malament i algú va creure, sense saber-ho i sense haver consultat arxius, que en altres temps s’havia castellanitzat; i vet aquí el canvi. Tormo, Irto o Caro no hauria caigut bé dir-ne Torme, Irte o Care. Vet aquí la diferència. Els quatre topònims esmentats suposo que tenen més de tres mil anys d’existència i ja podien ser usats, a bon segur, abans dels ilercavons. Hem canviat l’Ebro, l’hem catalanitzat i, segons el meu criteri, l’hem espifiat; però queda i quedarà Ebre, suposo, per sempre més.

Anton Monner
Anton Monner
Cronista de Gandesa
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

80 + = 87

Últimes notícies