‘Lucky’, o dignificar la vellesa

Ahir vaig veure Lucky (2017), l’última pel·lícula de l’actor Harry Dean Stanton -probablement, el millor actor secundari de Hollywood i, amb tota certesa, el més carismàtic. Si ara no us en ve la cara, feu una cerca a Google: l’heu vist moltes vegades. Apareix a Alien, Wild at heart (Corazón Salvaje), The Green Mile (La Milla Verde), Twin Peaks o, sobretot, a París, Texas, de Wim Wenders, pel·lícula guanyadora de la Palma d’Or el 1984. Era un dels grans i es va saber fer estimar a base de bona faena, discreció i -molta- personalitat. A Lucky, el protagonista és un home molt prim de 90 anys que ha sigut sempre independent i que un dia cau al terra de cap, sense motiu aparent. Quan va al metge, el diagnòstic diu que està perfecte de salut i que la caiguda ha sigut provocada, “simplement”, perquè ja és vell i això és lo que toca a partir d’ara. Com si es despertés d’un llarg somni, Lucky se sent vell. S’enfada. Sent la mort propera i reflexiona sobre com afrontar-la i sobre què és la vida per a una persona gran. Té temor i ràbia, i té ganes d’aferrar-se a la vida. Valora la companyia, l’afecte dels veïns i amics i les discussions. I somriu honestament a la càmera, ens somriu. Si l’espectador té gent gran a la vora, no pot deixar de pensar que també les seves persones grans -oh, sorpresa!- passen per les mateixes temors i pensaments; i que mereixen que no els infantilitzem, que els fem partícips de la nostra vida i que els tractem com persones que encara són i no com persones que ja han sigut. Un dia també hauríem de poder ser Lucky, que en anglès vol dir, per cert, afortunat.