Motomamis en xarxa

La setmana passada el grup Diàspora Ebrenca, que mobilitza culturalment els i les habitants de les Terres de l’Ebre que viuen fonamentalment a Barcelona, organitzava una tertúlia anomenada Dones ebrenques que deixen empremta. Així, l’artista ampostina Mari Chordà, l’antropòloga tortosina Marta Gas, exdirectora de l’espai LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona, i una servidora, canareva i formadora de molts periodistes de les nostres terres des de la universitat, ens trobàvem per parlar de les dificultats d’obrir-se pas com a dona amb un cert èxit professional.

En acabat, ja xerrant amb el públic amb qui vam compartir el sopar, sortia el tema de les quotes femenines i de si el discurs de l’empoderament era una trampa per apujar encara més la nostra autoexigència. És veritat, sense voler moltes hem caigut en el denunciat model de la superwoman que ha d’arribar a tot. Motomami, de mami que va com una moto: ens ocupem en un percentatge molt gran de la casa i del que l’envolta, dels fills, tenim feina amb responsabilitats i encara, si no tens grans de qui fer-te càrrec.

Tot suposa un pes feixuc que no acompleix amb la conciliació familiar i que mina les nostres carreres. I la cosa ve de lluny. Les dades: les dones triguen menys a acabar els estudis, trauen millors notes i n’hi ha més que d’homes a les universitats. Però accedeixen a menys llocs de feina estables, estan més mal pagades i triguen més (entre 3 i 5 anys) a ser directores executives (vegeu https://www.fbbva.es/publicaciones/itinerarios-insercion-laboral-factores-determinantes-la-empleabilidad/). A la universitat això no és tan diferent, i trobem moltes dones en càrrecs intermedis i poques en els alts (https://www.fundacioncyd.org/mujer-en-la-universidad-evolucion-20-anos-participacion-segregacion/). La Universitat Autònoma, per exemple, només ha tingut dues rectores en tota la seua història de més cinquanta anys: Anna Ripoll i Margarita Arboix.

A la xerrada de la tertúlia de Diàspora Ebrenca vam arribar a un parer similar: les quotes femenines, mentre no tinguem el dret a ser tan bones, tan mediocres o tan patates com els homes que tenen càrrecs (o una mica més, perquè nosaltres som més), faran falta. El tema de l’empoderament, de trobar-nos en cursos que munten les empreses per animar les dones a postular-se als càrrecs, a aixecar la mà per a liderar, a ser assertives i confiades, té una altra mirada, també.

Les dones sovint som en grup, som socials, ens emmirallem en les altres, ens ajudem mútuament, fem equip per pujar juntes, amb més generositat. Conec dones que m’han menystingut i ara m’ajuden, perquè veuen que treballo i sumo al grup. Quan ens costa de fer alguna cosa, busquem de quedar amb amigues i fer-ho juntes, o junts, també pot ser amb amics, tot i que ells solen remar sols. Fem xarxa.

Només cal que mireu la gent que va al teatre, la que respon a les enquestes de les recerques, la que berena a les tardes a les xocolateries de Barcelona… grups de dones que es fan costat perquè entenen el valor del grup. Mireu, si no: el matriarcat és una casa plena de dones cuidadores que transiten generacions. El patriarcat, una forma classista de sotmetiment basada en la subjugació de les dones, que per més que hàgem denunciat, ens envolta.

Així que motomamis, fem els deures de baixar les revolucions pels altres i posem-nos una mica al centre de les nostres vides i oficis, ajudant-nos si cal, fent cèrcia.

Carme Ferré Pavia
Carme Ferré Pavia
Professora de comunicació a la UAB
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

8 + 1 =

Últimes notícies