Negar que la terra és rodona tot i que ja fa dècades que l’home navega per l’espai. Negar el canvi climàtic quan els seus efectes són ben visibles en el nostre dia a dia, en particular en zones fràgils com el delta de l’Ebre. I ara negar l’existència de la covid-19, un virus que va deixant un reguitzell sense aturador de morts i que ha canviat de forma radical els nostres hàbits vitals més arrelats. Aquesta és l’última variant de negacionisme i costa de creure que hi haja tanta gent convençuda que tot això és una gran conspiració dels poders fàctics del planeta per tenir-nos submisos i captius en nom d’una por omnipresent al contagi. Una distòpia impossible que recorda les més rebuscades pel·lícules de ciència-ficció.
És cert que vivim en una societat infatilitzada i que el pensament crític brilla per la seua absència, però aquests plantejaments negacionistes són fàcilment rebatibles per la lògica de l’empirisme. Només cal mirar al nostre entorn més immediat. Tots coneixem algun amic, algun veí, algun sanitari, siga infermera, metge o conductor d’ambulància, i en molts casos nosaltres mateixos, que hem patit o hem vist de prop els estralls del virus. Són fonts d’informació de primera mà sense interessos ocults.
Per això és indignant veure com informacions no contrastades que circulen per les xarxes socials s’acaben convertint en dogmes de fe que inciten la gent a actes de rebel·lió perillosos en temps de pandèmia com no posar-se la mascareta o saltar-se determinades mesures pensades per a protegir els més vulnerables. En canvi, és trist comprovar com les informacions d’alguns companys periodistes curosament contrastades acaben passant desapercebudes entre tanta saturació informativa. És com David contra Goliat en un moment en què les incerteses presents i les decisions contradictòries sobre bombolles, tancaments i reobertures ho compliquen tot una mica més.
