Llegeixo a la històrica revista d’Unió de Pagesos La Terra (núm. 516, març-abril) la columna “Un model caduc sobre el territori”, que escriu un igualment històric sindicalista de la pagesia d’Unió, en Salomó Torres, de Blancafort (Conca de Barberà), un text que acaba amb aquesta angoixada petició: “No volem més cicatrius de ferro!”.
Quines són aquestes “cicatrius de ferro”? Les torres elèctriques de Molt Alta Tensió (MAT) que transporten, per sobre dels nostres caps i afectant terres agràries allà on estan instal·lades, milers i milers de gigawatts eòlics, solars, nuclears o hidroelèctrics cap a les grans àrees industrials o urbanes, ja absolutament saturades.
Quin és aquest “model caduc sobre el territori”? Justament aquest: el desplaçament d’alta intensitat energètica, cada cop de més lluny, de grans unitats de subministrament elèctric, ben bé el 30 % de les quals es perd en aquest desplaçament.
Aquest sistema ja fa anys que està instal·lat, començat a primers del segle XX amb la construcció de grans embassaments a les altures pirinenques i al voltant dels grans rius (Ebre, Ter o Llobregat) per portar energia hidroelèctrica i aigua rodant a la indústria i poblacions del litoral, i continuat fa cinquanta anys amb la introducció de l’energia nuclear (sobretot a l’Ebre) per continuar fent el mateix: generar energia en llocs prèviament gairebé despoblats, però amb importants recursos naturals, i acumular poblacions, activitats econòmiques i beneficis en aquells llocs on es consumiran, amb criminal alegria de malbaratament, totes aquestes aportacions energètiques.
Els governs centrals al final del franquisme, i els futurs governs autonòmics que donaren per bo aquest “model”, o no calcularen les seves conseqüències sobre l’economia i la població en general, o bé el més probable és que van claudicar davant les exigències absolutistes del poderós monopoli elèctric, amb tantes connexions, totes, amb la gran banca.
Aquest és el fenomenal embolic amb què vivim, aquell “Lo dejo todo atado y bien atado”, que diuen que va dir Franco. El desordre ve de lluny i, per tant, les poblacions afectades —que som tots, tant a les grans ciutats desmesurades com als petits pobles supervivents— no tenen més remei que tornar a sortir al carrer, que és el que va passar fa una setmana a Reus amb la gran marxa popular contra la construcció d’aquesta renovada MAT.
Com les autopistes i les vies de l’AVE, per terra, aquestes vies elèctriques en altura (que travessaran el Baix Aragó, i el prelitoral de l’Ebre, el Priorat i el Camp de Tarragona, però també la plana de Lleida, afectant igualment molt bones terres de conreu) suposaran incrementar les dotacions —ara en energies renovables i aigua— a les noves infraestructures que es volen construir al voltant del pas d’aquestes línies de MAT, bàsicament, els centres de dades, la central hidroelèctrica reversible entre la Fatarella i Flix, sobre l’Ebre, la gigafactoria europea d’Intel·ligència Artificial a Móra la Nova, la fàbrica coreana de bateries a Mont-roig del Camp i, entre d’altres, tot el procés per a l’hidrogen verd al Port de Tarragona.
És a dir, un canvi d’escenari complet, però amb la mateixa intenció de sempre: omplir a vessar la societat digital postindustrial d’un tipus d’energia, en principi no contaminant, però que ocuparà (ja ho està fent) centenars d’hectàrees agrícoles, afectant més encara la petita propietat i augmentant les importacions d’altres països. Amb l’excusa del “canvi climàtic”, es vol assegurar l’oferta sense contenir i redirigir la demanda.
