Parlem de la regla…

El passat 10 de juny la companya Mar Lleixà va publicar en aquest setmanari un article sobre la menstruació. A través de les seves línies, vam poder copsar com n’ha estat, d’amagat, aquest fet totalment fisiològic. Un fet natural, considerat una vergonya, embolcallat de mites i tabús, de llenguatges secrets, dits a mitja veu, ignorant i naturalitzant el dolor que provoca.

Ara les coses han canviat i parlem del dret a l’equitat menstrual. Fins fa molt poc tots els productes menstruals, també anomenats d’higiene femenina, eren considerats articles de luxe, mentre que, en realitat, són uns productes de primera necessitat per a més de la meitat de la població entre la franja dels 13 a 55 anys.

Per la nostra naturalesa, les dones passem molts dies de la nostra vida sagnant. Sagnar forma part del fet de ser dona.

Segons els tòpics, les dones som fluixes, febles… No tinc cap dubte que aquesta assignació és fruit de la misogínia, és a dir, de l’aversió a les dones. Si contemplem les dades objectives sobre la fortalesa de les dones, aquests atributs misògins cauen com la fruita madura.

Només cal mirar indicadors com l’esperança de vida per veure que la fluixesa i la feblesa venen per altres raons, més socials que no biològiques.

A algunes dones ens falta la força física que caracteritza els homes, però no per això estem mancades d’una força activa com a éssers vius que som. Ens atribueixen feblesa davant de coses tan sibil·lines com la de marejar-nos tot veient una gota de sang, sense pensar que les dones, des de la pubertat, estem acostumades a veure la sang pròpia i la dels altres, per l’atribució del rol de responsable de cures, ja sigui en l’àmbit familiar o per l’exercici professional.

Tabús com els de no banyar-se quan es tenia la regla venien de la consideració que aquesta era una cosa bruta. Les llegendes urbanes anaven de boca en boca: que si una dona amb la regla es banyava, la sang de tot el cos se li quedaria presa, que si una va caure en un pou i no va morir ofegada sinó per la sang coagulada…!

Altres tabús feien referència a la impuresa de la dona menstruant: si tocava les flors, es marcien; la fruita es podria; l’allioli es negava; el mondongo es feia agre… Igualment passava amb les tomates: tampoc no es podia embotellar perquè la tomata es feia malbé…

Les dones del Delta no van tenir altre remei que desafiar les antigues creences, perquè per treballar a l’arrossar al temps del plantar calia posar-se a dins de l’aigua, i a més, freda. El tabú de no mullar-se aleshores es traslladava al cap, és a dir, durant els dies de regla les dones no s’havien de rentar el cap. Però el que de veritat era horrorós era anar tota l’estona dins del fang, aigua a genolls, aguantant el dolor, sense poder-se canviar la compresa i aguantant la mofa dels homes que se’n burlaven i feien broma quan la sang traspassava els calçotets de jonquet.

La menstruació era la innominable, i se n’havia de parlar amb eufemismes: tinc la cosa, això, allò, la visita, la Pepa, la tia Maria, el període…, o tinc els pintors a casa, o ha vingut el “paellero”… De totes les dites, la més contundent era dir-ne l’enemiga. Com deia una amiga llevadora, tan important què és i la falta que fa quan no es té: dir-ne enemiga és el súmmum!

Els temps han canviat i ara podem parlar d’un fet tan natural, podem reivindicar preus normals per als productes higiènics i podem, fins i tot, legislar per reconèixer el dolor menstrual, un fet que crea controvèrsia, però que, gràcies a posar-lo a la palestra, se’n reconeix l’existència.

Rosa Queral Casanova
Rosa Queral Casanova
coordinadora de Iubilo-URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

3 + 5 =

Últimes notícies