Que una persona, una bona persona, una persona bona, “marxe” als 59 anys, quan encara té camí per recórrer és i representa un fort contrasentit per una societat que viu cada vegada més.
Manu Castell era, per a tots els qui l’hem conegut, aquesta bona persona, persona bona, plena de vida i de salut, fins que… I és que, hi ha tants “fins que…” en la nostra vida i en el nostre entorn, que ja cal que ens aturem per pensar-hi, ni que sigui uns breus moments.
La covid-19, aquest “mal comú”, ens ha fet prendre consciència de la nostra feblesa i de la nostra fragilitat. Nosaltres, els “reis del mambo”, ens hem sentit despullats i indefensos al davant d’aquest “desconegut”, vingut de fora que ha fet vida entre nosaltres.
No és la covid qui, després de tant lluitar, ha “guanyat” Manu. Ell, una persona sana i saludable, esportista i de bon viure, ha vist com el seu itinerari vital s’estroncava de manera cruel. Esgotat per la lluita que ha mantingut durant aquests darrers quatre anys, ens ha deixat de manera tranquil·la i assossegada.
Amb ell i el seu germà molts vam aprendre a nedar en una piscina, la dels Josepets, buida i trencada des de fa una colla d’anys. Tots dos, com a bons mestres, corregien els nostres esforços per no caure, com pedres, als fons i no empassar-nos més aigua. Amb el seu mestratge, miràvem d’aprendre i millorar els nostres maldestres moviments de cames i braços, sovint executats amb més voluntat que encert.
No eren, però, uns monitors que ensenyaven a nedar. Els senties propers, familiars. Amb Manu, assossegat i tranquil, podies compartir la pràctica esportiva i la vida social. La seva no era una “relació professional”, era una relació amb caliu, humana.
I és que Manu ha estat, per als qui l’hem tractat sovint, una persona per a qui la humanitat, el bon tracte i la proximitat no han estat qualitats extraordinàries, sinó un fet normal, en una persona normal, una d’aquelles persones que no fan soroll, que viuen i fan discretament.
Manu ens ha deixat i la seva absència, viscuda ben de prop pels seus, la seva família i amics, és també l’absència dels qui marxen amb discreció, a l’espera de cap homenatge ni reconeixement perquè tot el que ha fet ho ha fet amb ganes, posant-hi el cor i mirant al seu voltant per fer millors i més feliços els qui compartíem amb ell l’aigua de la piscina, l’esforç de la competició, la festa en la celebració i les trobades familiars i d’amics.
La gent de l’handbol, els nedadors i nedadores, els qui vam compartir amb ell el futbol sala, companys i companyes de treball i totes les persones que l’hem conegut el recordarem per molts anys. I és que les bones persones, les persones bones “sempre tornen”.
Gràcies Manu, descansa en pau!
Sisco Lahosa, un amic
