Per un bisbe sinodal

Una de les més preuades aportacions del Sínode 2021/2023, a nivell diocesà, ha estat la reivindicació que per part del laïcat s’ha fet amb referència a la corresponsabilitat i participació: “…sembla que s’ha pres consciència de la importància del laïcat i de la dificultat que aquest té per participar de la vida de l’Església tant a l’hora d’aportar com de decidir”.

Després del nomenament, per part del Vaticà, del bisbe Enrique Benavent com a arquebisbe de València, la seu Tortosina és ara seu vacant, i està, per tant, a l’expectativa del nomenament del seu nou bisbe.

No sé, la veritat sigui dita, de quina manera lliguen o poden lligar, amb coherència i conseqüència, dos actituds que, en un principi, hom veu diametralment oposades: d’una banda l’interès i la reivindicació, en el marc de les propostes del sínode, d’aportar i decidir per part del laïcat, i per altra la tradició, el costum i el secretisme per part de la Jerarquia en el que fa referència al nomenament de bisbes. Un nomenament que, sovint, es viu i visualitza com un fet aliè a la pròpia realitat social, cultural i pastoral de la diòcesi on “aterra” el nou Pastor. Que això sigui així, independentment de la importància que se li pugui donar, no deixa de ser un anacronisme en un món globalitzat i en una societat que viu en ple segle XXI.

Tots tenim, i parlo dels feligresos/es, laics i laiques, assumit el fet que l’Església no és ni s’ha d’entendre com una institució democràtica. Tots, a la vegada però, la voldríem com una institució que en el seu ser i fer s’allunyés cada cop més d’una manera d’actuar pròpia de les monarquies absolutistes (“Pel poble, per al poble, però sense el poble”) que de forma “paternalista” decideix el millor per una comunitat a la qual, sovint, tracta d’immadura o de “poc entesa en la matèria”.

El Vaticà II, i no sembla s’hagi après encara, tot i el temps passat, parla de l’Església com a Poble de Déu. El terme poble té, etimològicament parlant, molta relació amb laic i el sentit d’una convocatòria sinodal (“caminar junts”), reafirma aquesta intuïció del darrer Concili. Si som Poble de Déu i hem de caminar junts, no se’ns pot tractar com menors d’edat, ni decidir unilateralment qüestions que ens pertanyen. L’Esperit és lliure, bufa on vol i no sempre en la mateixa direcció, ningú en té l’exclusivitat.

Molts/es voldríem que també en qüestions com el nomenament de bisbes hi hagués un canvi significatiu, amb més transparència i diàleg, escoltant els qui “caminen junts”. Si més no, per fer possible que aquest “caminar junts” no fos un caminar per caminar, en un itinerari monòton, repetitiu i que no du enlloc.

Sisco Lahosa
Sisco Lahosa
professor de filosofia
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

36 + = 45

Últimes notícies