Vaig assistir a la presentació del llibre que acaba de publicar Óscar Meseguer, el director del Setmanari l’Ebre, responent a preguntes d’un altre periodista i historiador, Josep Pitarch. Va dir: “he escrit el llibre per trobar el meu espai íntim de llibertat en el que sentir-me periodista”. Uf! El director del principal mitjà de comunicació de les últimes dècades a les Terres de l’Ebre, dient públicament que, per sentir-se periodista, és millor escriure un llibre.
El presentador va destacar “la valentia” del nou escriptor, i a continuació, va llegir una “rajada” en canal vers el model periodisme que generen els gabinets de comunicació.
Inevitablement, vaig pensar en els molts companys de redacció i professió que s’han passat a l’altra banda, la de caps de premsa d’ajuntaments i partits polítics. Són un bon grapat els professionals que ara s’hi dediquen, com també ho són els nous professors de català que ha acollit el departament d’Ensenyament. I és que al final, quan les persones enfilen edats de majors obligacions, i de majors necessitats, el que mana és el mercat.
Obrir aquest debat és complicat perquè, segons què dius i com ho dius, l’únic que pots aconseguir són enemistats en l’entorn dels teus col·legues. I en absolut ho pretenc. Respecto la faena i la llibertat de tothom a l’hora d’escollir, i més si es tracta d’obtenir un sou millor i més estabilitat. Com també respecto que, sigues escriptor, professor o cap de premsa, sumes representativitat al Col·legi de Periodistes, o tingues un capítol propi al llibre-enciclopèdia de Tomàs Carot i Josep Maria Arias.
Però, dirigint-me a un lector anònim que encara té estereotipat el que és o hauria de ser un periodista, si li diria el mateix que li acabo d’escriure a una ex que pretenia donar lliçons: els gabinets, com les notes de premsa o els publireportatges (ara anomenats ‘branded content’ en el cas dels digitals), són instruments pensats per condicionar i si cal manipular. Per dir-nos què hem de publicar i què no, i a quin ritme, i amb quin titular. I si no ho fas, tens els riscos de pagar les conseqüències perquè ho fa tothom, si més no als digitals. I et quedes fora dels circuits oficials, avui la principal font d’ingressos. Així les coses, l’únic que et pot salvar és la teua consciència i actuar sempre amb honestedat intel·lectual i criteri propi.
empre he pensat que l’única alternativa viable per mantenir el teu “espai de llibertat” seria recuperar la figura de la cooperativa de treball associat, com la que vam fer per posar en marxa l’Ebre Informes/Migjorn, i el Setmanari l’Ebre, els anys 1989 i 1995. Un model corresponsable (si tothom treballa), que també va fer servir l’exdiputat Albano Dante Fachin, per editar un periòdic i web, denominat “cafeambllet”, on denunciava com els bancs financen la majoria de mitjans de comunicació. L’altra opció és crear un diari digital, com ja fan dos noies tortosines que segueixen la senda d’altres iniciatives precedents. Però no hi ha massa crítica a l’Ebre per generar recursos suficients amb els quals pagar sous que necessita un mitjà generalista i territorialment representatiu; i en el millor dels casos són “xiringuitos” per anar fent, on els mals vicis i les inèrcies es reprodueixen, perquè ja s’ha demostrat que s’acaba sucumbint davant dels gabinets i els seus finançadors.
Dic al títol que l’article tracta sobre ‘Periodisme de mercat’, i no ho faig en to despectiu ni cap ironia. Ho faig perquè per poder fer periodisme independent, és indispensable tenir independència econòmica. És a Anglaterra on naix el periodisme al segle XIX i va nàixer així. Com més anunciants, més independència. Però, i si no hi ha anunciants? És quan es complica tot. I em pregunto quants dels setanta col·legiats en periodisme que hi ha a l’Ebre estaríem disposats a posar el patrimoni particular per invertir en un projecte periodístic professional i a llarg termini, treballant si cal de franc? Si tu vols Óscar, compta amb mi.
Però tornem al tema. Quan públicament sorgeix la pregunta de per què el periodisme actual és com és, en certa forma el que es fa és traslladar la responsabilitat a tercers. I en aquest cas -i en primer terme-, als gestors directes de mitjans, entre els quals em trobo ara. I clar! Llavors reflexiones per què no crees unes millors condicions perquè, els periodistes no puguin gaudir de tota la llibertat, o de la màxima llibertat, per desenvolupar el seu potencial? I al final, seguint el raonament i fent examen de consciència, resulta que és culpa teua.
Si vols justificar-te penses en la cooperativa romàntica de la qual vas participar, i en l’aval que li vas demanar al teu pare per arriscar-te i anar per compte propi. Pots dir que sí que has arriscat un patrimoni que no tenies, però sempre hi haurà algú que t’assenyalarà i et dirà que ho fas fet i ho fas malament. I és llavors quan et veus obligat a entrar al nucli, a les entranyes. Perquè quan coneixes qui és qui, i arribes fins al fons, t’adones que aquests que assenyalen són els mateixos (o els seus adlàters), d’aquells que van introduir elements de distorsió en uns moments molt determinats i concrets de la història i evolució dels mitjans a l’Ebre. Va ser una alteració i intervenció del sector en tot regla, que certament ha acabat canviant les coses. Fins a malferir (no sé si fins i tot de mort, com potser arribaré a contar algun dia), el periodisme més autèntic que trobem a faltar.
No tindré temps d’explicar-t’ho avui, però jo crec que, quan el periodisme de mercat veu trencada estructuralment la seua evolució natural, és quan apareixen aquests mercaders. Com a empresaris nouvinguts, probablement tenen tot el dret a operar, però implementen nous criteris en la gestió dels mitjans. I obtenen immediatament el reconeixement polític i institucional, i ni els consumidors acaben diferenciant un model de l’altre. Al principi em preguntava per què passava això, ja que, si alguna cosa he après aquests anys, és que el periodisme no és un negoci. I la resposta ja la sabem. I com que també estic a l’altra banda, només et donaré una dada-indicador, que sempre em repeteixen: “tu ets massa periodista”, em diuen, comparant-me amb els altres. I jo em pregunto: per què ho consideren un defecte?
La distorsió del mercat via mercaders ens ha contagiat i arrossegat a tots plegats? És possible i probable. Com també ho és que, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Però aquí estem, existint trenta-quatre anys després. Per acabar, dos apunts d’esperança. El primer, exemplificat amb Josep Martí (el Favó de La Cala), que escriu llibres i, a més, es guanya la vida escrivint articles periodístics de forma lliure i independent, i a sobre li paguen un bon sou (La Vanguardia i el Confidencial). I el segon, una proposa: vols que intentéssim fer un diari digital realment independent? Només són moltes hores de faena i anys de sacrifici, i tres mil euros a partir si creem una Societat Limitada (o res si optem per la cooperativa). Ah! I gràcies per la dedicatòria… És un orgull per a mi que em consideres una persona “amb sang de periodista”.
