Aquests dies, els mitjans audiovisuals i articles d’opinió comenten els resultats de l’informe PISA. És un tema d’interès general i, sobretot, decisiu per al futur d’un país. He llegit diversos textos; no en soc expert i la meva reflexió sobre els resultats i la crisi educativa actual parteix, inevitablement, de la meva experiència.
Els fonaments del que sé prové d’un mestre rural del meu poble, “Don Ramón”, que em va transmetre una manera d’aprendre basada en la lectura, la disciplina i una cultura de l’esforç. A la meva escola feia calor a l’estiu i fred a l’hivern; no hi havia pantalles ni metodologies sofisticades. Tot passava per un guix, una llibreta, un llapis, una goma i una ploma que calia sucar al tinter i evitar que fes taques. Era una escola pobra en recursos i sobrada en exigència.
El món digital ha vingut per quedar-se. Però hauria de ser una ajuda, no una usurpació de la capacitat de pensar. Com més intel·ligents siguin les màquines, més imprescindible és que les persones tinguin criteri propi i capacitat de raonar. El futur afavorirà aquells que mantinguin aquesta autonomia intel·lectual.
Els resultats de PISA 2025 mostren una caiguda significativa en la comprensió lectora dels adolescents espanyols: 45 punts menys que el 2015. Fa més d’una dècada que el nostre rendiment lector retrocedeix; la majoria de països també han baixat, però Espanya se situa per sota de la mitjana de l’OCDE. I el cas de Catalunya és vergonyós: l’OCDE ens ha exclòs per “errors metodològics”: inflar artificialment els resultats.
PISA detecta que els adolescents llegeixen d’una manera diferent: més ràpid, però amb menys precisió i amb dificultats per integrar, relacionar i avaluar informació. Els resultats apunten a diversos factors causals: la lectura digital fragmentada, la disminució de l’atenció sostinguda, l’ús recreatiu de pantalles, les desigualtats socials i l’impacte acumulat de la pandèmia. La comprensió lectora és un procés complex que depèn de múltiples funcions cognitives i d’unes condicions de lectura que estan canviant.
En aquest context, mirar què fa Estònia, un dels països amb millors resultats educatius d’Europa, és revelador. Els infants comencen l’escolarització obligatòria als set anys i han ampliat l’obligació formativa fins als 18. El seu sistema combina alta autonomia dels centres, confiança en la tasca del professorat i una digitalització coherent.
A casa nostra, el debat gira sovint entorn d’hores lectives, ràtios o pantalles. El cas estonià suggereix que escolaritzar abans o fer més hores no garanteix més aprenentatge; el que importa és què volem que sàpiga un adolescent quan acaba l’escolaritat obligatòria i el com s’utilitza el temps escolar.
En aquest marc, Carles Casajuana explica que cada dia hi ha més persones que accepten una copa o un sopar a casa d’una altra, però que si no hi ha llibres a la vista, es neguen a quedar-s’hi a dormir. L’anècdota em coincideix amb el relat d’una noia guapa i atractiva que no continua sortint amb una parella si fa faltes d’ortografia. Històries simpàtiques, però reveladores de què la lectura continua sent un signe de cultura, criteri i solidesa personal en un món dominat per pantalles i aparences. Comparteixo amb Casajuana que llegir és també una eina pràctica que millora la capacitat de comprendre el món i el rendiment professional.
Tot plegat ens porta a una conclusió incòmoda: els adolescents viuen l’ecosistema que els hi hem creat, imiten el que fem, no el que diem. Carlos Zanón ho recorda amb ironia: ens sorprèn que els joves tinguin poca capacitat d’esforç quan els hem educat en la immediatesa. Ens han vist demanar llibres, discos o roba per internet per evitar el bus, la caminada fins a la llibreria o qualsevol gest que impliqui esforç. Ens han vist fer scroll infinit i posar-los un mòbil a les mans per tenir-los tranquils al restaurant.
Si la lectura ha deixat de ser un hàbit visible en la nostra vida adulta, també ho serà en la seva.
Per això crec, més enllà de metodologies, pantalles o calendaris, que hi ha dos puntals que poden ajudar a revertir la situació: una cultura de l’esforç personal i un model de conducta que els infants puguin imitar.
Malgrat tot, mantinc un fil d’esperança. Com diu Casajuana, mentre hi hagi persones que llegeixen de veritat, que mantenen viva la curiositat i el criteri, encara hi ha possibilitat de canviar la tendència. El futur serà dels qui saben llegir, pensar, relacionar i esforçar-se. I això, per sort, encara depèn de nosaltres.
