Quina lliçó, Valentina…

Valentina Sánchez! Han passat ja unes quantes setmanes des que aquesta jove de 13 anys cega eclipsés, sense matisos, la inauguració de la Torre de Jesús de la Sagrada Família. Una cerimònia impecable i espectacular, que una vegada més va posar el nostre país al centre del món, com feia anys que no passava…! En qualsevol cas, este no és lo tema. Lo tema és Valentina i la seua classe magistral sobre l’arquitectura, la fisonomia, lo perquè i les possibilitats que ofereix la torre més alta del monument. Va descriure l’obra de Gaudí com ningú. Va ser espatarrant, com les entrevistes que va concedir al dia següent per a compartir com havia viscut l’experiència. Valentina ha sigut un punt d’inflexió a la meua vida. M’ha fet reflexionar molt, com les veus d’altres persones amb problemes visuals que van seguir l’eclipsi a través de diferents aplicacions d’audiodescripció. Les vaig poder escoltar el dia 12, tornant cap a casa, gràcies a Catalunya Ràdio. Sens dubte, un exemple més que em va fascinar i, a la vegada, preocupar per la queixa constant i la supremacia en què estem instal·lats els que pensem que “ho tenim tot”. Elles no el van “vore” però l’emoció i la gratitud que expressaven eren úniques, fins i tot em va fer enveja la intensitat amb què ho narraven. Fem-nos-ho mirar, per natros i per elles, perquè mereixen que les tinguem més en compte, que les incloguem i que no les compadim. També seria hora d’anar retirant paraules del diccionari. Fa gràcia lo de discapacitats… que aixeque la mà qui les tinga totes, les capacitats… HOLA? De discapacitats, res. Són autèntics referents!