Lo titular és poc original, ho reconec. Però tampoc es tracta de quedar bé. Als 90 anys, no es pot quedar bé en cap sentit. El que tracto de fer és expressar, a la meua manera, els sentiments dels vells. Dels que ara tant se’n parla però poc s’escolta.
Moltes lamentacions, lloant els sanitaris sense donar-los els mitjants necessaris, mostres de dol, xifres culpant-se els uns als altres. Baralles i retrets per veure qui en tenia més culpa…
Però a natros, als vells, qui ens escolta? Qui ens deixa parlar? Antigament es deia: “dels vells, consells” o “els anys donen l’experiència” i “l’experiència és mare de la ciència”. Per això penso que seria bo tindre’ns en compte. La pandèmia ha demostrat, un cop més,que la nostra generació, ha estat capaç de superar situacions traumàtiques. La guerra i postguerra de privacions, que vam superar en molts de sacrificis, la transcició, en tantes renúncies, per part de tothom, per fer una constitució, la posada al dia de les necessitats socials amb molt d’esforç, les crisis econòmiques…
I avui és la pandèmia la que ens deixa un nombre esgarrifos de vells engolits pel coronavirus, morts i enterrats sense companya, com va passar a la nostra guerra…
Una vegada més, la nostra generació hem sigut les víctimes, per deixar la seguretat social “més alleujada”. Tot i així, sembla que la nostra veu no es fa sentir massa.
Els polítics, sempre barallant-se entre xifres per uns quants vots, m’escandalitzen, però ja ens hi tenen acostumats. Però, i els periodistes? Per què no donen veu a la gent gran perquè puguen opinar, fer-se sentir? No seria bo escoltar la veu dels que han estat les víctimes?
Em ve a la memòria una cançó de Serrat “Ara que encara tinc veu, ara que encara tinc força, que no tinc l’anima morta i em sento bullir la sang”. Una veu així, o moltes altres, m’agradaria sentir.
