Agustí Forner (Tortosa, 1947) -sindicalista de CCOO i home de base del PSUC en els temps finals del franquisme i durant la Transició-, que ja deu haver ajustat els 75 anys, em cita a l’antiga presó d’Horta (Terra Alta), on un grup d’artistes -entre els quals, ell mateix- exposen les seves pintures, sota el títol d’Art compromès.
I és que Forner -cabells blancs de saviesa bíblica, és a dir, profètica- sembla haver nascut per compartir-ho, si no tot, gairebé. Va començar, als seus tretze anys, fent de paleta amb son pare, i allí, en l’art de la construcció i la reconstrucció, devia fer-se-li evident el món del treball, de les pugnes entre treballadors i amos del capital, de la intermediació dels governs i del sindicalisme democràtic renaixent i, en fi, de la tan rebregada “lluita de classes” que Karl Marx apuntà, a mitjan segle XIX. El comunisme internacional es posà en marxa (aquí, amb la versió catalana del PSUC, als pocs dies d’inici de la Guerra Civil) i ja la vam tenir armada amb el combat contra una altra ideologia, també de vocació internacional: el capitalisme.
Forner ha viscut tot aquest procés, i quan ens trobem tornem al tema, com l’abella va a la flor. Aquests darrers anys, sovint al Forn de la Canonja, amb sopars tertúlies, enmig de pintures seves cobrint les parets d’aquest local familiar i amb ell elaborant amb traça els cremats d’havent sopat, he assistit a encesos debats entre Forner i Josep M. Franquet, un altre espasí de fulla afilada en el món de les idees i de la realitat. Contemplaven també l’escena els amics Edward Carter (americà d’Illinois, catalanitzat a la Ràpita, d’on és Fill Il·lustre), Xavier Aragó (ebrenc de Santa Bàrbara, no de Califòrnia, sinó del Montsià) i, entre altres, Emigdi Subirats (que també està en tot i per tot) i Ricardo Gascón, l’amfitrió, amb Jesús M. Tibau (prioratí de Cornudella), d’aquesta Convenció mensual del Forn de la Canonja, d’on surten propostes poètiques i artístiques de dimensió social.
Ara m’he retrobat amb Agustí Forner a Horta, en aquesta escapada seva per cobrir la guàrdia d’aquesta exposició de l’Art compartit a la vella presó, ell que, en la seva joventut de 22 anys, el 1969, en conegué diverses arran de l’Estat d’Excepció. I hem tornat a reprendre les converses de temps enrere, a manera de les “distensions cristiano-marxistes” de què parlava mossèn Josep Dalmau en un llibre dels anys 60, que és quan passaven aquestes coses.
Ja havia conversat amb ell, deu fer vint anys, pel segon volum dels Homenots del Sud (Arola ed., Tarragona, 2004). Amb tot, sempre és bo refrescar i repescar passatges del personal que he tingut oportunitat de conèixer. Per exemple, el seu treball de paleta, molt jovenet, a la Palma d’Ebre, amb l’amistat i consells del pintor Rossend Escolà; l’amistat i la formació espiritual que va rebre de dos grans capellans, Santiago Añó i Joan-Antoni Martínez Garcia, de l’àrea de Castelló, tan vinculats al Seminari de Tortosa, o elaborant la revista PICO (Promoción Integral Clase Obrera) y PALA (Patronos Abajo Lograremos Acabarlos), amb altres companys que s’associaven en llocs comunitaris, com el Club Universitari, el Cercle Artístic i el Patronat Escolar Obrer.
I d’aquí, el salt a la consciència política i social, al costat de Pérez Bonfill, Murall i altres irredempts de les revoltes obreres. I l’entrada a les estructures sindicals, de partit i parlamentàries, per tal d’intentar canviar alguna cosa d’aquestes mateixes estructures. Però, significativament, m’especifica: “Jo no vaig anar mai a intoxicar la gent perquè es fes del sindicat i del partit”.
I, com que va veure com funcionaven aquestes estructures, un dia de 1990 (després d’haver vist el pas del PSUC (dividit) a IC; l’acomodació sindical i el transvestisme del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre, on dominaven les esquerres, als Consells Comarcals, en majoria, convergents), va decidir, després de quatre anys al Parlament (1980-84), fer ranxo a part d’aquestes estructures.
La qüestió “indepe” i la tremenda crisi global que ens tenalla són altres punts del seu malestar intel·lectual. Crític, com sempre.
