Aquest barceloní és un tot terreny de l’excursionisme i l’educació ambiental, ha portat centenars de joves per les comarques del Pirineu, que es coneix pam a pam, ha donat classes i conferències arreu on hi hagués alguna problemàtica que afectés la naturalesa i els seus habitants i, en fi, del Berguedà a la Cerdanya (on actua actualment) ha dinamitzat tota mena de manifestos escrits i manifestacions caminades per tal d’evitar atemptats ecològics que, al capdavall, sempre són econòmics, és a dir, afectant la gent senzilla que produeix béns útils a tothom.
Ens veiem molt de tant en tant, perquè sempre està ocupat fent el seu apostolat ecològic per les altes muntanyes del país; alguna vegada baixa a la Terra Alta amb la seva esposa, Eva, on sap que sempre els espero, però molt sovint mantenim un retrobament de signe telemàtic, que és la manera actual de dir-nos que seguim vius i actius.
Jo el recordo, a principis dels anys 80, venint a la redacció del diari Avui, portant-me els papers de la defensa de la mítica muntanya del Pedraforca, que va ser el seu Sinaí particular, a la base de la qual, a Saldes, una empresa elèctrica (crec que era FECSA, com sempre en aquella època) volia obrir una mina de carbó a cel obert per a cremar-lo a la central tèrmica de Cercs, que finalment en aquella època -i com a conseqüència de la contaminació que produïa- va poder ser clausurada, gràcies a la demanda judicial, per delicte ecològic, que va presentar el partit Els Verds-Alternativa Verda, creat aquells anys, amb Santi Vilanova, Pep Puig i companyia, amb els quals tant Jordi-Pau com jo manteníem estreta relació.
El Pedraforca se salvà, amb protecció legal; les mines no es van obrir i Caballero va dir-se: Cap on puc anar? De seguida ho va tenir clar: cap al Pirineu, on els conflictes ambientals s’agreujaven i calia donar-hi resposta. S’instal·là a la Cerdanya, a Puigcerdà.
El seu activisme, a més de les campanyes pel Pedraforca, ja venia precedit, l’any 1989, per la creació de l’Escola d’Iniciació a l’Excursionisme i a l’Educació Ambiental, que ell dirigí, amb la voluntat d’unir joventut i respecte per la natura, des de les bases escolars als universitaris, comptant amb el suport tècnic i científic d’experts com Jaume Terradas, Ramon Folch, Martí Boada, Manuel Cervera, Rafael Balada i Jordi Sargatal, tots ells seguidors del mestratge del Dr. Ramon Margalef i impulsors de la creació de parcs naturals a diversos indrets de Catalunya, com van proposar en el gran llibre col·lectiu Natura: Ús o Abús? (Ed. Barcino, 1976).
Vull dir que Jordi-Pau, a més de la seva decantació cap als grans espais naturals, ja venia adobat, culturalment, per tota aquesta informació, que serví a tanta gent en la protecció del que ens fa respirar.
Però, per desgràcia, no hi ha hagut treva en aquesta defensa, perquè aquest homenot – que es traslladà de la capital, on començà treballant en un banc, cap a aquests grans espais- sap de què parla quan recorda tot el que ha anat passant: les grans proves motociclistes a la Cerdanya, l’especulació urbanística que hi ha caigut a sobre (amb les moltes dificultats que té el seu jovent per a trobar-hi vivenda assequible) i, en fi, la gran operació dels Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu, que d’un cap a l’altre de la gran serralada va poder ser aturada, comptant-hi els lios entre els organitzadors, per la revolta popular de la gent d’aquestes comarques, fartes de ser el jardí de corrupcions dels vivalavirgen de les capitals i dels capitals, començant pels monàrquics reials, sovint amb el beneplàcit de poders locals.
Caballero és un cavaller de la continuïtat en el combat, de la coherència en el comportament i del coratge a l’hora de definir el moment present: de la tecnologia 5G a les esteles tòxiques que deixen anar certs avions: del que suposà la “pandèmia” a les maniobres climàtiques que provoquen sequeres, inundacions i terratrèmols, com veiem amb espant actualment, sense que els grans mitjans diguin ni mu d’aquesta criminalitat orquestrada.
