Retrobo al celebrat Jardí de l’Ateneu Barcelonès —anava a dir “per casualitat”— el poeta, professor, historiador i crític d’art, viatger i pelegrí cultural, enciclopedista, en definitiva, José Corredor-Matheos, nat a Alcázar de San Juan (Castilla-La Mancha), el 1929, en dia tan significatiu com el 14 de juliol, a punt de cantar 96 anys al campanar de la seva vida, no només llarga, sinó fecundíssima.
I no és “per casualitat” que el retrobo, perquè a la gent de cultura com ell, entre els llocs que se’ls pot trobar a Barcelona, és a l’Ateneu, en aquest Jardí d’altíssims palmerars, de tertúlies innombrables des de primers del segle XX (Guimerà, Gaudí, Pla, Sagarra, etc.) i, també, de coloms caganers que poden descarregar el ventre en qualsevol lloc i moment
Feia dies, mesos i alguns anys que no el veia. A principis d’aquest any, aquest mateix Ateneu el va homenatjar en els seus 95, van dir-li com se l’estimava, van regalar-li un ram de flors i ell, com a exquisit budista, “contingut i fervent”, com volia Carles Riba, va emetre quatre paraules (“lo breve, si breve…”) i va tancar la sessió, que s’acabà amb una explosió d’aplaudiments.
No em sorprèn. Corredor porta un gran cap damunt les espatlles. Ho ha demostrat en la seva poesia, reunida i completa, el 2011, a Tusquets Editores, en un volum de més de cinc-centes pàgines, que porta el títol definitiu i definidor de Desolación y vuelo (1951-2011).
I ho demostrà, pocs anys més tard, el 2016, quan publicà, també a Tusquets, un altre volum, igualment impressionant: les seves Memòries, mig miler llarg de pàgines, amb el títol, jugant amb el seu cognom patern, de Corredor de fondo.
Més exactitud, impossible. En aquesta cursa “de largo aliento”, que diria ell mateix, hi ha molts moments, llocs i persones. Entre tantes, el seu record d’infantesa, en temps tràgics entre 1936 i 1942, s’atura, justament, a Vilanova, la meva ciutat natal, on el seu pare, maquinista ferroviari, fou destinat aquells anys, i on ell acudia a una acadèmia, que havia fundat el mestre olotí Pelegrí Escarrà, a qui sempre ha recordat. Com continua tenint presents els bombardeigs a l’estació de trens, el refugi familiar que fou el subterrani de l’Església de Vilanova, la veu del locutor que, des de Barcelona, alertava del perill d’aquells bombardeigs, una veu que no era altra que la del nostre Teodor Garriga, tertulià a l’Ateneu fins la seva mort, el 2008, a 100 anys.
També el record de veure pintar Joaquim Mir pels carrers vilanovins, les excursions al Bosc de Solers, les lectures a la Biblioteca-Museu Balaguer i, el 21 de gener de 1939, l’entrada dels franquistes, amb el Comte Ciano presidint a cavall la carnisseria alliberadora.
I l’enyorança, des de Calella i Begur, d’aquell mar vilanoví, on, a 12 anys, preguntava al seu pare què pensava sobre Déu.
Memorable Corredor, corredor de fons, desolat per la Història humana i alçat en vol poètic per la Cultura i l’Art.
