Abans de començar el relat d’avui, vull fer un afegitó a l’anterior article d’Àfrica comença als Pirineus. Vaig dir que la justícia espanyola fa el ridícul davant d’Europa pel cas del president Puigdemont. Ara també l’ha fet amb el raper Valtònyc. Els jutges belgues posen en entredit la manca de llibertat a la democràcia espanyola i consideren que les paraules del raper són llibertat d’opinió. Aquí ho deixo.
Quan de petits llegíem la història d’Espanya va haver-hi una frase que em va quedar gravada: “Roma no paga als traïdors”; és clar que aquells llibres eren molt patriòtics i exaltadors del xovinisme patriota inspirat pel franquisme.
Resulta que els romans varen oferir una recompensa a aquells que aportessin dades per capturar un pastor lusità que els feia la guitza en la seva ocupació d’Hispania al segle II abans de la nostra era.
Tres sicaris companys del pobre pastor, que es deien Ditalc, Audas i Minura, el varen matar a traïció. En anar a cobrar la recompensa, el cap romà els va dir aquesta frase, que si no és certa quedava molt bé per a la posteritat.
Aquests dies he sabut que el conseller corresponent de la Generalitat ha destituït Josep Luís Trapero, el cap dels Mossos d’Esquadra. Jo em sento feliç perquè Catalunya tampoc ha de pagar o premiar els traïdors.
Com a jurista reconec que els encausats/acusats d’un delicte tenen el dret (constitucional, diuen les espanyes) de dir el que calgui en la seva defensa, fins i tot de mentir per escapar d’un càstig.
El comissari dels Mossos, Trapero, que és un càrrec de lliure designació pel Govern de la Generalitat, havia de tenir un deure de fidelitat al Govern català. En canvi, ell va manifestar d’avant del Tribunal de Madrid (Audiència Nacional) que “si la justicia me lo ordena yo hubiera detenido al presidente Carles Puigdemont”. Ho escric tal com ho va dir.
Jo, que vaig seguir tots el processos, em vaig quedar de pedra i vaig pensar, ràpidament, que no era moment per al Govern de prendre una decisió precipitada, entre altres motius, per estar pendents de l’ indult dels nostres presos polítics.
Ara, passat un temps prudencial, he vist que no tots dormen a la palla, i algú molt intel·ligent ha aplicat aquell aforisme que “la venjança és un plat que és millor menjar fred que calent”. Enhorabona.
No vinguin amb romanços, que tenia la dispensa de ser acusat. Ell pertany a un cos policial que no està militaritzat com “los civils”, i l’obediència deguda és fins un límit; i, recordin que companys subordinats d’ ell varen acompanyar el president Puigdemont a l’exili i avui estan pendents de judici. Aquests sí que compleixen amb la seva obligació de defensar els catalans. Podia no ser tan contundent i dir-ho d’una altra manera. No deixo de reconèixer que era una situació difícil, però ell no pot aplicar aquell principi de la Guàrdia Civil de “si els ho manen afusellen la seva mare”.
El jurista romà Quintilià deia que les paraules han de ser breus, clares i versemblants. Ell podia haver utilitzat sinònims i altres figures retòriques per no ser tan contundent.
