Aquests dies l’artista Rafael Tormo m’explicava que ha estat vint dies recorrent el territori i parlant amb persones dels 52 municipis de les Terres de l’Ebre. Ell, que és valencià, es preguntava per aquesta paraula “terres” que sempre acompanya la paraula Ebre, I qüestionava si realment hi havia sentit de pertinença, si la gent a part de sentir-se de la seua comarca també tenia aquest sentiment unitari. També es preguntava quina és realment “la terra” que habitem en el sentit més literal. Com és aquesta terra que forma els nostres camins, les nostres pedreres o els nostres camps de cultiu? Suposo que la paraula “terreta” a ell li deu suggerir també una sèrie d’associacions afectives. De fet, segons l’IEC “terreta” és la manera familiar de referir-se a comarca, encontrada, estat, nació, país, pàtria, poble, regió, república, terra, terrer, territori, zona terròs. Però més enllà de l’afecte cap a la nostra terra o terreta, com estan les partícules reals que la componen? Tormo em deia que a Miravet la major part de les peces de ceràmica ja no es fan amb argila del territori, sinó que s’importa de Portugal o d’Andalusia perquè la falta de sediments del riu dificulta l’accés a una terra òptima. També parlàvem del tràfic de terres contaminades entre països. I de com algunes zones de casa nostra s’estan convertint en cementiris de terres afectades per residus. Tot això em passa pel cap just la setmana que hem pogut veure el documental sobre l’accident de Vandellòs I que va tenir lloc l’any 1989, i com la nostra terra hagués pogut quedar radioactiva gairebé per tota l’eternitat. Que els debats sobre les nostres pertinences no ens facin oblidar una cosa igualment important, quina terra trepitgem, i com la cuidem perquè en lloc de fèrtil no es converteixi en una terra, definitivament, erma.
Terra, terres, terreta…
ARTICLES RELACIONATS
