Platja del Trabucador. Dimecres a la tarda, minuts abans de la posta de sol. Llorenç i Josep seuen a la sorra, mirant l’horitzó. Al darrera dos bicicletes descansen esperant tornar a casa. Molt de tant en tant se sent passar un vehicle.
Llorenç: M’han concedit una beca d’investigació en la universitat d’Estocolm. (Veu seriosa i apagada).
Josep (fent un salt d’alegria): De debò? Què bé! És el que volies, el que desitjaves des de fa tant de temps i pensaves que no arribaria! (L’abraça amb força i li fa un petó als llavis, però Llorenç sembla trist). Què et passa, que no estàs content?
Llorenç: No sé si acceptar-la. Sé que si vull seguir avançant en el meu aprenentatge i portar a terme les idees que em bullen al cervell he de marxar. Aquí no hi ha finançament ni reconeixement. Amb sort, trobaré una feina mal pagada en una empresa privada i d’aquí uns anys ni recordaré els meus projectes…
Josep: Així per què dubtes?
Llorenç: Tinc por. No veus com està el món? Epidèmies que no veuen el final, guerres sense sentit, refugiats polítics i, sobretot, econòmics, un planeta que s’està morint, el nostre delta que potser quan torni ja no existirà…
Josep: Tens por… i la por és humana, fins i tot en els més valents. La diferència és que aquests la dominen, però també hi conviuen. Has de marxar, has de formar-te i tirar endavant les teves idees!
Llorenç: Si tots marxem, qui quedarà aquí per lluitar pel nostre, per qui som? I tu i jo, que en serà de nosaltres dos? Tu estimes esta terra i el seu conreu. T’agrada sortir a pescar al tard, després de passar el dia damunt del tractor… No et puc demanar que em segueixis…
Josep: Ni jo lligar el teu futur a les meues il·lusions. Estarem connectats, cada dia. Aniré a veure’t i tu ens visitaràs, perquè nosaltres, jo, som casa teua. I tornaràs per aportar la teua nova saviesa a fer millor això que tenim.
Mira, ja es pon el sol. Ara es farà de nit i tot serà fosc, però demà, ja ho saps, tornarà a sortir el sol!
(Es besen mentre el sol desapareix en l’horitzó).
