Josep Maria Franquet ens tenia “acostumats” a una literatura específica i especialitzada, només a l’abast de tots aquells i aquelles que, per orientació o per professió, han fet de la ciència i de les divulgacions científiques un ús habitual. Més enllà d’aquesta temàtica, l’autor ha conreat també amb cert èxit la poesia i el gènere costumista (Trenta tres jotes tortosines).
Mai, fins ara, s’havia atrevit, el nostre amic Franquet, amb el gènere novel·lístic que ara enceta. Ramón l’immortal, editada per Onada, és el seu debut, i, potser el principi de noves creacions en una persona prolífica i diversa com ell.
En la novel·la de Franquet, Ramón i les seves “circumstàncies” -com diria Ortega- són el pretext, un bon pretext, per convidar-nos a entrar en un MÓN vist i viscut des de perspectives diverses i, a la vegada, complementàries: teologia, filosofia ,literatura, matemàtica, física, arquitectura, psicologia…, i més. En definitiva, tot un conjunt d’aproximacions a una realitat complexa, com és viure, que, ben entesos i relacionats, no hauríem d’entendre com un conjunt de parts, sinó com un TOT. I potser en aquest aspecte rau el sentit i el significat de l’obra. Un llibre diferent en un doble aspecte: diferent per a l’autor, que, com he dit, s’estrena en aquest estil literari, i diferent també pel contingut, amb nombroses i prou justificades aportacions i reflexions que, a partir del personatge principal, Ramón Berenguer Curto, ens conviden a fer camí conjunt tot compartint, a la vegada, els seus neguits, dubtes i incerteses.
Possiblement per aquest motiu, pel desig d’entrar en diàleg amb el lector, la lectura no és fàcil ni lleugera, requereix temps i un ritme assossegat i tranquil. L’entorn, l’escenari en el qual transcorre la història de Ramón i el fil conductor d’aquesta són, a la vegada, motius i raons que justifiquen i expliquen aquest “lento ma non tropo” d’una lectura pausada i reflexionada.
L’autor, amb la seva aposta per un nou estil literari, diferent al que ens té acostumats, ens convida a parlar d’una nova manera d’entendre la lectura d’un text novel·lístic, la lectura dialògica, en la qual el personatge que dona nom a la novel·la indueix el lector/a a replantejar-se tot un seguit de qüestions gens fútils i que quotidianament no formen part del nostre interès, bé sigui perquè no estan al nostre abast, bé sigui perquè el soroll , el neguit i les presses del dia a dia ens fan difícil tenir temps per a assumptes majors.
Per tot plegat, pel contingut, per l’entorn, per l’estil i pel propòsit implícit que hom pot pressuposar en l’autor, Ramón l’immortal és aquest llibre diferent que demana temps per poder ser llegit i pair-ne els interrogants que ens proposa.
