Una economia “natural”, síntesi d’orient i occident

Àsia Oriental havia estat la regió més desenvolupada del món fins a finals del segle XVIII. Els il·lustrats europeus s’inspiraven en ella i la prenien com a model per a construir una Europa unificada governada per una aristocràcia il·lustrada. Però entre finals del segle XVIII i finals de la Segona Guerra Mundial, la Xina havia passat de ser el país més avançat del món a ser el més pobre. Un fet insòlit.

A la segona meitat del segle XX, en canvi, es van produir dos fets claus: d’una banda, el ressorgiment econòmic d’Àsia Oriental (Japó, Xina, Corea del Sud, Taiwan) i la rebel·lió de les colònies per aconseguir la seva independència. Com a conseqüència, ha augmentat el poder dels països asiàtics i del Tercer Món i ha disminuït el poder d’Occident. Un fenomen d’aquest tipus va ser vaticinat per Adam Smith ja al segle XVIII.

Giovanni Arrighi va dedicar a aquest assumpte, seguint les petjades del gran Fernand Braudel, tres obres; de les dues primeres he parlat en els dos articles anteriors. La tercera fou ‘Adam Smith a Pequín’ (2007), on compara i analitza els models de desenvolupament occidental i asiàtic, partint de la comparació que ja havia fet Adam Smith, el pare de l’economia com a disciplina científica.

En la seva obra ‘Una recerca sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions’ (1776), planteja que el desenvolupament econòmic basat en el mercat es podia produir per dues vies: la que ell anomena la via “natural”, que tenia com a referència la Xina, i la via que ell considera “no natural”, que tenia com a referència Europa. De fet, no creia que la via europea fos millor que la xinesa. Al segle XVIII, l’economia de mercat (no capitalista) a l’Àsia Oriental estava tant o més desenvolupada que a Europa.

Smith comparava la Xina amb Holanda, la potència econòmica europea del seu temps. La Xina havia seguit el camí “natural” cap a la prosperitat, desenvolupant l’economia de baix a dalt: primer invertint en el desenvolupament de l’agricultura i el mercat intern, cosa que fa créixer el comerç interior i crea demanda per a la indústria. Després,  realitzant una inversió en la indústria, que a la seva vegada genera un excedent de béns exportables i finalment culmina en el comerç exterior, el comerç llunyà.

La via europea, segons aquest enfocament, funciona al revés que la via “natural”, és a dir, es desenvolupa de dalt cap a baix. Comença amb el comerç exterior i la navegació, que a la seva vegada estimulen la producció de béns exportables, i aquests creen la demanda per a les activitats industrials, que creen demanda de béns agrícoles. Segons Smith, no és segur que el comerç exterior acabi creant prou demanda per a ocupar tota la població, ni que generi uns ingressos suficients per al benestar de tota la població, com sí que pot fer la via “natural”, que no busca la màxima riquesa per a uns quants.

La riquesa i el poder de la burgesia europea no van néixer de l’agricultura i la indústria, sinó del comerç exterior (incloent el colonialisme, la tracta d’esclaus i tota la resta). No fou fins passats alguns segles que es va desenvolupar la indústria. Smith assenyala que, en el seu temps, els comerciants i fabricants vinculats al comerç exterior acumulaven tanta riquesa i poder que van acabar convencent a tota la societat que el seu interès particular era l’interès de tothom. Allò que sovint es coneix com a “capitalisme” sorgeix sobretot d’aquesta via de desenvolupament “de dalt cap a baix”.

L’economia “capitalista” europea va superar les seves limitacions amb la revolució industrial: l’ús massiu de l’energia fòssil com a font de vapor per moure la indústria mecanitzada i el transport. Xina havia avançat tant com Europa en la mecanització i tenia una abundant font d’energia fòssil, però no va experimentar la revolució industrial perquè li va faltar l’impuls del comerç exterior, que havia estat bloquejat per raons de política interna xinesa. A aquesta bifurcació en els camins d’Europa i Àsia se l’ha denominat “la Gran Divergència”.

Smith reconeixia que la primera obligació de l’Estat era protegir als ciutadans de la violència d’altres Estats o individus. I aquí hi ha una qüestió de gran rellevància històrica: si el comerç exterior i la producció per a l’exportació generaven forts ingressos per a l’Estat, aquest els podia invertir en armament i exèrcits moderns. Les continuades guerres europees van provocar una associació entre el capitalisme i el militarisme. En canvi, el context d’Àsia Oriental, donada la grandària de Xina, era menys conflictiu que l’europeu, i no va donar lloc al complex industrial-militar. Això va possibilitar el domini europeu d’Àsia i Àfrica durant el segle XIX i la primera meitat del segle XX.

Per a Smith, el problema de Xina era que no havia culminat el seu exitós desenvolupament natural fomentant un comerç exterior a l’alçada dels seus assoliments. Xina i l’Índia, i en general el Tercer Món, van ser envaïts i sotmesos per l’Occident que seguia la via industrial-militar, cosa que els xinesos mai oblidaran. Ells en van patir les conseqüències de les agressions d’Occident en els últims dos segles, i ara nosaltres patim les conseqüències d’haver seguit la via “no natural” de desenvolupament: deslocalitzacions, manca d’ocupació, destrucció de la cohesió social i ascensió de moviments feixistitzants.

El model de desenvolupament oriental va ser denominat “Industriós” (per distingir-lo del model “Industrial” occidental) per Hayami Akira al Japó i Kaozu Sugihara a la Xina. L’economia industriosa es caracteritza per desenvolupar institucions capaces d’utilitzar les tecnologies de manera que aprofitin tot el treball disponible en lloc d’orientar les tecnologies a suprimir-lo. La productivitat augmenta més per la divisió social del treball (entre explotacions i empreses) que per la divisió tècnica (a l’interior dels tallers i empreses). Els treballadors es preparen per desenvolupar múltiples tasques en lloc de la intensa especialització occidental, que, segons Smith, destrueix les capacitats humanes. A més, l’organització social i del treball està feta de manera que la majoria de les decisions es prenen a baix nivell.

Occident, que disposava de molt capital gràcies al comerç a llarga distància (i el colonialisme), va seguir una via intensiva en capital i malbaratadora d’energia. Japó i Xina, que no disposaven d’aquest capital, han seguit una via més intensiva en recursos humans i menys en capital, i més estalviadora d’energia. Aquesta via ha estat molt competitiva econòmicament, però no tant militarment. Occident no va penetrar a Àsia Oriental perquè els seus béns fossin més competitius, ja que en aquells temps no ho eren: va haver de penetrar a canonades.

La Guerra Freda i la descolonització, segons Sugihara, van crear unes condicions favorables perquè a Àsia es produís una hibridació, basada en el mercat, entre la via industriosa asiàtica i la via industrial europea. Va ser el Japó qui va obrir el camí del renaixement econòmic d’Àsia Oriental, i van seguir Corea del Sud, Taiwan, Singapur i, finalment, Xina.

Les reformes xineses que van portar a la hibridació es corresponen amb les recomanacions d’Adam Smith. Van ser reformes graduals, començant pel desenvolupament agrícola i retornant la presa de decisions i el control a les llars rurals. Es van combinar els avantatges d’una economia nacional auto-centrada amb la industrialització per a l’exportació, finançada sobretot per la diàspora xinesa i empreses de l’Àsia Oriental. Es van compatibilitzar les indústries centrades en l’aprofitament dels recursos humans amb les indústries intensives en coneixement.

La clau no va ser tecnològica (més enllà d’utilitzar les tecnologies que s’adaptaven millor al treball qualificat), sinó una innovació organitzativa: seguint el model de Japó, van optar per revitalitzar les petites empreses subordinades i reforçar les xarxes informals per contrarestar la creixent burocratització de les empreses integrades nord-americanes. Aquestes opcions s’han mostrat molt competitives, i avui tot Occident adopta aquest model organitzatiu.

Actualment, la superioritat occidental, que es basava en la combinació d’unes capacitats financeres que sostenien les capacitats militars i viceversa, ja no funciona bé. En conseqüència, ara estem en un moment en què es podria produir una “Gran Convergència” cap a una via híbrida de desenvolupament econòmic, que podem perfeccionar.

Sugihara sosté que la via industriosa asiàtica, una vegada assimilats els avantatges competitius de la producció a gran escala basada la revolució industrial aportada per occident, pot permetre superar els límits a que s’està enfrontant el desenvolupament capitalista en el període de caos i transició actual, obrint un nou període de prosperitat econòmica, amb treballadors capaços de fer múltiples tasques i producció flexible, adaptant els nous desenvolupaments tecnològics que s’anuncien a les disponibilitats de recursos humans.

Podem fer-li cas a ell i als que pensen com ell, o podem seguir destruint les classes mitjanes i part de les classes populars amb una aplicació depredadora de les noves tecnologies, trencant la cohesió social i enfrontant-nos als nous temps de revolucions i feixismes que vindrien com a conseqüència.

Ara que ens enfrontem als desafiaments de la intensificació de la Revolució Cientificotècnica, seria bo tenir en compte el que han après a l’Àsia Oriental per competir amb èxit amb nosaltres. No tot és perfecte: Xina no és democràtica i manquen llibertats clau. Però podem millorar el model asiàtic, com ells van millorar el nostre. Podem comptar amb alguna ajuda, com la que ens ofereix l’Índia, la democràcia més gran del món, amb grans economistes que han fet aportacions profundes.