Reconec d’entrada la meva ignorància sobre el futbol, sobre la seva complexitat tècnica, incapaç com sóc de xutar una “Nivea” de platja. Igual és per això que aquesta limitació sobre la lògica del joc és la que me fa recórrer a la lectura, a la literatura abundant sobre el futbol com a fenomen passional i massiu. De tant en tant, davant fenòmens racionalment inexplicables, intento cercar respostes en aquells que més saben i que les han deixat escrites de manera magistral, per a que neòfits com jo ens puguem apropar a la interpretació d’un joc apassionant.
Entre aquests autors de capçalera hi ha Serafín Sánchez i el seu “Platón en Anfield”, un tractat de filosofia i futbol molt recomanable; i d’altra banda, Jorge Valdano i la seva teoria de “El miedo escénico”. Aquest article de Valdano que ja ha complert el terç de segle, publicat el 1986 per la Revista de Occidente que dirigia Juan Pablo Fusi, és un d’aquells textos perennes i de fàcil lectura que intenta explicar des de dins d’un vestidor, com el factor ambiental i emocional acaba esdevenint decisiu quan els enfrontaments futbolístics deixen d’estar reglats per la dinàmica del joc i, passen a explicar-se des de l’òptica de l’èpica, l’emocionalitat i la història.
Jorge Valdano explica allò que el futbol té de ritual, de comunió, de suggestió col·lectiva a l’hora de crear expectatives il·lusionants que no s’aturen davant res ni ningú. De la mateixa manera que aquest argumentari explicava les remuntades del Madrid a la UEFA de mitjans dels vuitanta, ara el text serveix per a explicar com es compleix aquell axioma que dona com a favorits a tots els grans equips europeus fins que els toca competir contra l’equip blanc. L’autor ho explica de manera gràfica; “El monumento al fútbol que es el estadio Santiago Bernabéu, donde el equipo local recibe casi sin excepción el homenaje inflamador de “lleno histórico”, disminuye al rival condicionando su rendimiento hasta extremos a veces inexplicables. Este respeto(…) pierde, en ocasiones, sus límites y se convierte en un miedo abierto y claudicante que los entrega resignadamente a la prepotencia de una plantilla deportiva que aprendió a utilitzar como nadie esas armas psicológicas”. Ignoro si serà això, però alguna cosa deu haver-hi més enllà del raonament tècnic i tàctic per a poder explicar el miracle de la “catorceava”, desconec si el compromís de no deixar de creure i competir fins al final són els condicionants d’aquesta fórmula màgica que porta a l’èxit, i a fer-ne de la competició europea una propietat privada.
Bill Shankly fou entrenador del Liverpool entre 1959 i 1974, tota una institució per l’afició d’Anfield amb estàtua a l’entrada del camp. Per Shankly el futbol no era una qüestió de vida o mort, era quelcom més important. Segons explicava l’entrenador escocès, no es tracta només de jugar i viure, es tracta d’entendre que es juga com es viu, és aquí on rau l’essència d’aquell fenomen de masses que Valdano titllà de joc infinit.
