Durant estes festes de Nadal i Cap d’Any, hem fruït d’un espectacle esperpèntic a Madrid. Davant la seu del PSOE, cada vespre, es concentraven els anomenats cayetanos i altres espècimens ultres, convocats per Vox i les seues franquícies associades, per a protestar en contra del Govern de Pedro Sánchez. No cal entrar en detalls de les diverses accions i bullangues que muntaven, tothom ho ha vist i ho ha sofert, (bé tothom no ho ha sofert, alguns s’hi han complagut, potser). El motiu que argumentaven era contra els pactes a què el PSOE havia arribat amb ERC, Junts i Bildu, i, per damunt de tot, contra la Llei d’amnistia que s’ha presentat al Congrés dels Diputats.
Al·lucinant. Però, no puc deixar d’esmentar els resos. Al mig del carrer resant el rosari en contra de l’amnistia. On hem arribat? Pregar perquè no es materialitzi una llei que suposa un perdó, (perdó per una suposada culpa, tan greu, com posar unes urnes perquè la gent voti). Amb el megàfon a tota veu, resant… Quina ridiculesa! Quan recitaven el Parenostre devien dir: Perdona les nostres culpes, així com nosaltres no volem que es perdonin les culpes d’aquells. Per a ser coherents devien dir-ho així, no? També a crits estridents: Volem anar a missa! Volem anar a missa! Qui els ho devia impedir? Pos si les esglésies estan buides!
Els corresponsals de la premsa estrangera es devien pixar de riure. Quin retrato tan espatarrant..! I, els actuants, es devien prendre en serio tota aquella representació teatral? De veritat? Si, precisament, la doctrina cristiana és amor i perdó.
No va faltar tampoc, per a la culminació del pastís de l’esperpent, que una de les nits, tot un senyor rector portés la imatge del nen Jesús perquè tots els assistents passessin a besar-la com es fa al final de les misses per esta època de Nadal. Quina vergonya me’n dono!
Resaven perquè persistís la punició i l’odi…
Déu meu, perdona’ls, que no saben el què es fan.
