El 6 de març va fer 20 anys de la creació de la Delegació del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre a través del Decret 79/2001, signat per l’aleshores conseller en cap de l’últim govern Pujol, Artur Mas.
“Les característiques de les comarques de l’Ebre aconsella modificar l’actual configuració territorial d’esta Administració, en el sentit de crear una delegació territorial del Govern de la Generalitat específica que abaste territorialment estes comarques per tal de garantir una gestió coordinada i eficaç dels assumptes que les afecten i que són competència de la Generalitat de Catalunya.”
Este era l’argument jurídic que recollia el Decret, que també recordava que la tramitació del Pla territorial parcial de les Terres de l’Ebre havia reforçat la necessitat de disposar d’una “estructura administrativa específica”. Però hi havia un altre argument: compensar un territori que tot just despertava com a tal i adquiria una personalitat forta i pròpia a partir del rebuig popular al transvasament de l’Ebre. Una transferència d’aigua avalada pel Govern de la Generalitat mateix. “Es va fer per a compensar per la traïció del Govern català”, afirma l’exportaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre Àngel Aznar, que en tot cas sí que aprecia que la Delegació ha servit per a “apropar l’administració al territori i crear llocs de treball”. D’entrada, hi té vinculades més de 500 places de funcionari.
Els cinc delegats del Govern que hi ha hagut fins ara, reunits per Canal Terres de l’Ebre a la taula de debat d’El Mirador per a commemorar l’efemèride, admeten que el context polític va ser el detonant de la creació de la Delegació i, en esta mesura, fan bona la dita que d’un gran mal [el PHN transvasista] surt un gran bé. “Este territori li deu molt al PHN del PP. Avui segurament ni tindríem Delegació, ni marca turística Terres de l’Ebre, ni seríem Reserva de la Biosfera ni s’hagués netejat l’embassament de Flix”, va afirmar el polític rapitenc d’Esquerra Lluís Salvadó, delegat del Govern entre el 2004 i el 2006, en una primera etapa, i entre i el 2007 i el 2011 en una segona. El primer delegat, Francesc Sancho, que ho va ser entre el 2001 i el 2003, acceptava sense embuts que el seu partit, CiU, que aleshores governava la Generalitat, va buscar un cop d’efecte per a apaivagar el cop a l’Ebre: “Estàvem acollonits, ens vèiem venir el cop de mar”, va expressar, tot i que també recorda, com la resta de delegats, que l’embrió ja el va posar Tarradellas l’any 1978 amb la creació del Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre i la necessitat d’atorgar perfil propi a les comarques ebrenques va continuar als anys 90 amb l’Idecé, un organisme encara vigent. Entre Sancho i Salvadó, va ser delegada del Govern -entre octubre del 2003 i gener del 2004- Mercè Miralles, també per CiU, mentre que entre l’expulsió d’ERC del primer govern tripartit i la configuració del segon, ho va ser el socialista Miquel Castelló, del maig al desembre del 2006. Per la seua banda, qui més temps ha desenvolupat el càrrec de delegat ha sigut Xavier Pallarès, des del 2011 fins a l’actualitat, a les files de CiU, de Junts Pel Sí o de Junts per Catalunya.
Tots cinc van fer un balanç a grans trets molt positiu del rendiment de la Delegació. Sancho, que va reivindicar el pas endavant de CiU i va assenyalar l’exsecretari del Govern de la Generalitat Antoni Vives com un dels canalitzadors de la idea plantejada per alcaldes convergents del territori com ell mateix a l’Ampolla, el perellonenc Salvador Pallarès o la deltebrenca Imma Juan, destaca que la Delegació va ser “el pas definitiu cap al reconeixement de la marca i la personalitat política” de les Terres de l’Ebre, si bé afegix que l’èxit no ha estat complet perquè no s’ha assolit “aquell pes específic i estratègic que volíem en la construcció del país”, en un context actual de pèrdua de població i absència de reindustrialització. Assolit un nivell òptim de descentralització administrativa -Pallarès va recalcar que les Terres de l’Ebre tenen delegades totes les competències excepte les de trànsit-, faltaria “força política i de decisió”, en paraules de Mercè Miralles: disposar de “més pressupost i més capacitat d’influir en el desenvolupament de qüestions vitals”.
Pallarès i Castelló també van destacar que la Delegació havia servit perquè comarques com la Terra Alta i la Ribera d’Ebre, menys permeables al concepte de Terres de l’Ebre, hagen acceptat formar-ne part i avui ja gairebé no hi haja debat al respecte.
Algunes de les valoracions més reivindicatives les llança Lluís Salvadó, que destaca que, tret de les demarcacions que coincidixen amb la planta provincial, cap altre territori ha aconseguit un grau d’autonomia com les Terres de l’Ebre. “Per a estos territoris [Comarques Centrals, Pirineu o el Penedès] som un referent”, posava en valor el també exsecretari d’Hisenda del Govern.
També hi ha un cert consens entre el delegat i exdelegats en el sentit que la construcció de l’edifici de les delegacions, inaugurat l’estiu del 2017 i que va permetre aglutinar la majoria de serveis de la Generalitat escampats pel territori, ha estat un punt d’inflexió definitiu en la consolidació del projecte territorial descentralitzat. També en este sentit, Salvadó i Pallarès destaquen que es va seguir el model de Girona i que cap altra demarcació ha aconseguit esta fita. Tots van reivindicar el consens assolit al voltant del projecte de la seu de seus, no només entre els diferents partits que han tingut responsabilitats a la Delegació, sinó també amb altres administracions com l’Ajuntament de Tortosa, on s’ubica l’edifici.
Castelló va ser el primer a afirmar que, ara, 20 anys després, l’objectiu irrenunciable ha de continuar sent la vegueria, però això topa amb dificultats normatives fins ara insalvables, més enllà que no es tracta ben bé d’una evolució de la Delegació sinó del resultat d’una reestructuració que afecta l’arquitectura del món local i inclou com a fonament les actuals diputacions.
L’estiu del 2010, el Parlament de Catalunya, en la recta final del segon govern tripartit d’esquerres, va aprovar per només 68 vots a 64 la Llei de vegueries, l’avantprojecte de la qual havia obert històricament la porta a recuperar l’antiga vegueria de Tortosa perduda l’any 1833, però la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Miravet va dixar clar que la divisió en vegueries era indestriable de la divisió en províncies i que per a dividir una província en dos -Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre- calia modificar legislació orgànica estatal més enllà de la del règim electoral general, que era el camí previst per ERC. Una modificació impensable en la conjuntura política que ha imperat en la dècada posterior. Dinamitat el camí cap a la vegueria, els delegats aposten per consensuar passos endavant alternatius amb habilitat i imaginació. “Tornar als grans consensos”, segons va demanar Miquel Castelló. Salvadó va ser el més concret, aprofitant que es pot considerar el pare d’una de les iniciatives sorgides al respecte en el si del seu partit: “Ens cal una eina de baix cap amunt per a articular el món local, agafant els consells comarcals i part de la Diputació i configurant alguna cosa per a fer el que es plantejava amb la vegueria”. La proposta s’adiu amb la mancomunitat de consells comarcals a què es va comprometre Esquerra abans de les controvertides eleccions al Parlament del 21 de desembre del 2017, convocades per Mariano Rajoy al recer de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, però que encara no ha cristal·litzat.
