Hi ha un moment a la vida, en l’impàs entre la infància i la joventut, en què ens avergonyim dels nostres pares. Vaig llegir no sé on que és un impuls instintiu per poder separar-nos-en, deixar el niu.
A El lloc, Annie Ernaux converteix un relat íntim en memòria col·lectiva. Amb la franquesa de qui escriu a cor obert, se’n penedeix d’haver sentit vergonya de ser filla dels seus progenitors, sobretot de son pare. La distància entre generacions adopta formes diverses, però sempre aflora. En el seu cas, va ser l’educació el que acabaria marcant la diferència.
Com el d’Ernaux, mon pare també va deixar els estudis de ben jovenet per començar a treballar amb el que li oferien les mans. No va llegir gaire més que algun diari, ni va trepitjar museus. Ni tan sols va pujar a un avió. Però, com aquell senyor francès, tenia clar que faria el possible perquè sa filla fos millor que ell.
Però al contrari de la Premi Nobel, jo vaig reconèixer ben aviat que ningú és superior per tenir un o molts títols, ja voldrien que fos tan fàcil. També que el saber que aquell home m’oferia —els camins de la ribera, com fer un bon arròs o on s’amaguen els camagrocs— no me’ls hauria pogut llegar, encara menys amb tanta estima, cap llibre.
Amb els anys, entenem que potser aquella vergonya era només temor d’assemblar-nos massa als nostres orígens. I encara que potser les noves generacions ja no heretaran la barrera cultural, segur que continuaran demanant a sons pares que siguin discrets en públic. Tant de bo descobreixin aviat que la saviesa no sempre s’amaga als llibres, sinó també en la veu de qui potser no va tenir el privilegi de llegir-los.
